Apunts sobre la decisió d’Unió

2

13 Juny 2015 per Oriol Vidal-Aparicio

Tot i que des de la fi de la dictadura franquista mai s’ha pogut mesurar la força d’Unió Democràtica de Catalunya deslligada de la del seu soci de federació CDC, i qui més qui menys sospita que la seva força electoral és modesta, el valor simbòlic del partit democratacristià en el Procés i en la societat catalana és prou alt.

Tractant-se d’un partit important en l’imaginari del catalanisme i que ha governat Catalunya durant molts anys, la indefinició oficial d’Unió sobre la independència de Catalunya estava esdevenint una anomalia insostenible (igual que la indefinició oficial d’ICV, per què no recordar-ho).

Aquest diumenge 14 de juny, els militants d’Unió podran pronunciar-se finalment (més o menys, com veurem) sobre la independència, responent sí o no a la següent pregunta múltiple:

Voleu que UDC continuï el seu compromís amb el procés, des del catalanisme integrador i d’acord amb els següents criteris?

Sobirania: sense renunciar ni posar límits a l’aspiració de plena sobirania per a Catalunya.

Democràcia: prenent totes i cadascuna de les decisions de forma netament democràtica, de manera que cadascuna d’elles gaudeixi de la majoria de vots de la ciutadania.

Diàleg: gestionant el procés des del diàleg entre el Govern de Catalunya i el de l’Estat. Un diàleg sense renúncies prèvies i amb voluntat de persistència, com a millor garantia de guanyar complicitats al si de la UE.

Seguretat jurídica: garantint en tot moment la seguretat jurídica, excloent tant una eventual DUI com l’obertura d’un procés constituent al marge de la legalitat.

Europa: descartant qualsevol escenari que pugui situar Catalunya fora de la UE.

Cohesió: vetllant en tot moment per la cohesió social i territorial de la nostra nació.

Per raons que ja han estat prou analitzades, un no serà entès com un vot contrari a l’actual direcció de Duran i com un vot favorable a la independència.

Però la gran pregunta que cal fer-se no és tant aquesta multipregunta que sembla haver estat concebuda per poder interpretar els resultats segons convingui a la direcció d’Unió (cosa que ja no serà possible gràcies al sector independentista del partit), sinó aquesta: com és que la direcció d’Unió no s’ha pronunciat mai a favor de la independència, malgrat el tomb decididament independentista que ha fet tant Convergència com el país?

La resposta principal és la persona de Duran i Lleida. El paper de Duran ja s’ha analitzat del dret i del revés. No vull centrar-me en el personatge, sinó en el que em sembla una incoherència en la posició que han sostingut tant Duran com en general tots aquells militants d’Unió que defensen que, donat que el confederalisme és el posicionament oficial del partit, això implica haver d’arribar a un acord amb Espanya i descarta poder declarar-se a favor de la independència. Deixeu-me explicar per què això em sembla incoherent, especialment en el marc polític actual.

Una de les primeres coses que explico als meus alumnes de Constitució dels Estats Units és la diferència teòrica entre el marc confederal que van adoptar els primers Estats Units, acabats d’independitzar, i el marc federal que van adoptar més endavant amb la Constitució del 1787. Després de declarar la independència el 1776 i guanyar l’anomenada Guerra Revolucionària contra la Gran Bretanya, els tretze nou estats americans van signar els Articles de la Confederació, que eren més un tractat internacional que una primera constitució dels Estats Units, com a vegades es presenten. L’article 2 dels Articles de la Confederació deixava molt clara una cosa:

Cada Estat reté la seva sobirania, llibertat i independència, així com tots els poders, jurisdiccions i drets que no siguin expressament delegats per aquesta confederació als Estats Units, reunits en Congrés.

En efecte, un acord confederal implica que la sobirania dels signants de l’acord es manté intacta i conserven la llibertat de desfer l’acord quan els sembli. En aquest sentit, la Unió Europea és un pacte confederalitzant: els Estats membres poden sortir de la Unió quan ho creguin convenient sense donar explicacions a ningú: el mateix Tractat de la Unió ho preveu i ho ampara. Una federació, en canvi, implica que les parts federades comparteixen la sobirania amb el govern federal: cada nivell de govern té la sobirania (el poder exclusiu) en aquelles competències o matèries que l’acord federal estableixi. Així, la Constitució dels Estats Units de 1787 llista les matèries sobre les quals el Congrés dels Estats Units té la potestat de legislar, mentre que la Desena Esmena aclareix que qualsevol competència que la Constitució no delegui expressament al govern federal continua en mans dels Estats “o de la gent”. (La Guerra Civil dels Estats Units no s’hauria produït sota el marc dels Articles de la Confederació: ningú no hauria pogut posar en qüestió la independència dels Estats del Sud.) Al mateix temps, la sobirania compartida del model federal és la raó per la qual Espanya no és una federació, com a vegades ens volen fer empassar, sinó que té un model unitari de govern en què la sobirania només està en mans del govern central. Aquesta és la imatge que faig servir per explicar els models unitari, confederal i federal als meus alumnes:

UnitaryConfederalFederal

Però tornem a Unió i a la coherència amb els seus plantejaments confederals —si és que la direcció d’Unió es pren seriosament el seu confederalisme i no es tracta merament d’una coartada per defensar la continuïtat de Catalunya dins d’Espanya, tant sí com no. La pregunta que cal que els militants d’Unió es facin aquest diumenge quan vagin a votar és la següent: de què està més a prop el confederalisme, de la independència o de la unió? La resposta és clara: un acord de caire confederal està més a prop de la independència, de mantenir intacta la sobirania. (En canvi, és més coherent que un partit federalista com el PSC es mantingui, almenys de moment, dins de l’unionisme teòric.) Per coherència amb els seus plantejaments confederalistes, Unió hauria d’estar més a prop de defensar la independència de Catalunya que d’oposar-s’hi o d’obstaculitzar-la, que és el que Duran ha estat fent clarament els últims anys. En resum, cal que els confederalistes d’Unió ho tinguin clar: no hi ha confederalisme possible si no és partint de la pròpia sobirania.

Duran ha dit en alguna ocasió que l’independentisme és igual d’utòpic que el confederalisme, però això no és cert: la confederació amb Espanya (que és el que defensa Duran) és molt més utòpica perquè implica en primer lloc que la resta d’Espanya accepti de bon grat que Catalunya sigui sobirana, cosa que ara mateix sembla missió impossible, i en segon lloc que Espanya sencera es passi també a l’opció confederal. Si Duran és confederalista hauria de poder defensar sense cap problema el que defensa Artur Mas, que ja és de fet una integració de tipus confederal de Catalunya amb la resta de la Unió Europea, no com a part d’un Estat membre sinó com a membre de ple dret.

Dit d’una altra manera, no s’entén la insistència de Duran a repetir que Unió no és un partit independentista, quan no hi ha contradicció teòrica entre la independència i la confederació (com l’article 2 dels Articles de la Confederació dels Estats Units deixaven ben clar), ans al contrari, la primera seria un camí perfectament possible per caminar cap a la segona. Si els catalans optem per la independència, la independència de Catalunya l’acabarà acceptant la pràctica totalitat dels Estats del món, començant pels Estats Units (un dels primers països a reconèixer Kosovo), perquè el dret a l’autodeterminació dels pobles és una norma fonamental de les relacions internacionals. En canvi, no cal dir que no podem obligar Espanya a ser el que no vulgui ser; no hi ha cap norma internacional que reconegui a Catalunya el dret d’imposar a Espanya un acord confederal.

Si és veritat que Unió aspira a la plena sobirania de Catalunya, és contraproduent i no s’entén la resistència de la seva direcció a considerar l’opció independentista. El conseller Ramon Espadaler deia el passat 8 de juny a RAC1 que l’enrevessada multipregunta que Unió planteja als seus militants (de la qual és autor) respon al fet que “la gent necessita tenir aquestes certeses i Unió el que vol és aportar aquestes certeses”.

El que a mi em sembla que no té gaire sentit és demanar totes les concrecions i certeses hagudes i per haver a l’hora de donar un a la independència, i no demanar-ne cap a l’opció unionista, no demanar-ne cap a Espanya. És a dir, l’entorn de Duran ven molt car, caríssim, el seu sí a la independència, i molt barat, baratíssim, el seu sí a quedar-nos com estem, que té almenys tantes incerteses, i probablement moltes més, pel que fa al benestar i progrés de la societat catalana. Quines certeses ens pot oferir Duran sobre l’encaix de Catalunya a Espanya? Avui el que em sembla una certesa és que continuar dins d’Espanya significaria unes quantes dècades més d’indefinició, d’esforços fútils de la societat catalana a trobar el seu encaix en aquest marc espanyol incòmode, constantment sabotejats per una classe política espanyola cansada del procés de descentralització (allò que tant repetia Aznar que les comunitats autònomes ja havien assolit els seus sostres competencials i que calia “cerrar el modelo autonómico”). També em sembla molt més una certesa que un govern de Podemos ens faria retrocedir 40 anys, cap als temps d’aquell PSOE de Felipe González que defensava “el reconocimiento del derecho de autodeterminación de todas las nacionalidades ibéricas” al seu congrés de Suresnes i poc després, tan bon punt va ser al poder, aprovava la LOAPA. Si es tracta de certeses i d’incerteses, val la pena preguntar-se això: Quin futur pinta més negre, el d’una Catalunya independent, la Catalunya Estat europeu, o el d’una Catalunya espanyola, la Catalunya regió d’Espanya? En quins dels dos escenaris tenim la certesa que el nostre futur dependrà, en més gran mesura, de nosaltres mateixos?

2 thoughts on “Apunts sobre la decisió d’Unió

  1. LA DOCTRINA DE DURÁN I LLEIDA I L´ACCEPTANCIA DELS SEUS SEGUIDORS,VAN ENCONTRE DEL INTERÉS DE LLIBERTAT DEL POBLA CATALÁ,PER SER DEVOTS I SUBMISIUS A GOVERNS ESPANYOLS DE TOTS ELS COLORS;”ET IN SECULA SECULORUM”
    LO PITJOR QUE POT PASSAR,ES QUE TOTES LES DECISIONS IMPORTANTS DE FUTUR DE CATALUNYA ES PRENGUIN A MADRID,(QUE JA ESTÁN MOLT ENFEINATS FENT AVES DEMANANT CREDITS INTERNACIONALS O SIGUI FENT MES DEUTES COM SI NO EN TINGUESSIN PROUS!!!
    SALUTS A TOTHOM.

  2. B. Casals escrigué:

    La capacitat que té Duran i Lleida de protegir la seva carrera política és prodigiosa. D’altra banda, és difícil trobar un personatge que susciti tan de consens a l’hora de caure malament a gent de totes les edats i ideologies, però Duran és com el gat que sempre s’ho manega per caure de quatre potes i continuar formant part de les nostres vides mediàtiques i institucionals (no oblidem que l’home cobra sou oficial, de forma gairebé ininterrompuda, des del 1979).

    Entre altres coses, com tu analitzes molt bé, Oriol, Duran s’ho ha manegat tots aquests anys per ser completament incoherent en la ideologia que professa i que ningú el confrontés directament sobre el tema. Ara Unió finalment podrà comprovar el seu pes real a la societat catalana. No els dono més de 2 o 3 diputats. A veure què passa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: