CiU, ERC i la teoria de les coalicions

Deixa un comentari

8 Febrer 2015 per Oriol Vidal-Aparicio

El conseller de Presidència Francesc Homs ho deia no fa gaire: “La confiança és una cosa intangible que és molt fàcil trencar-la, i reconstruir-la costa molt.” Feia referència al difícil equilibri entre les forces sobiranistes i, molt especialment, entre CiU i ERC.

Artur Mas i Oriol Junqueras

Artur Mas i Oriol Junqueras

Sovint entenem per coalició una plataforma electoral o un govern compartit, però una coalició és, en un sentit més ampli, una “aliança temporal de persones, partits, estats, a un fi comú”; en aquest cas, l’entenc com la col·laboració positiva entre dos o més grups polítics per a la consecució d’una sèrie d’objectius compartits. Ara mateix sembla que la coalició entre CiU i ERC —fonamentada en dos objectius indestriablement lligats: la sobirania plena per a Catalunya i el benestar i progrés de la societat catalana— gaudeix d’una certa solidesa. Si l’independentisme vol obtenir el mandat democràtic clar que necessita a les eleccions del 27 de setembre, és important que aquesta coalició es mantingui forta i que sumi tants actius com sigui possible en els pròxims mesos.

Al seu llibre Politics in Black and White (1993), Raphael Sonenshein proposava una hipòtesi sobre coalicions polítiques. Deia Sonenshein que una coalició política exitosa es fonamenta en tres factors: proximitat ideològica, interessos comuns i interacció positiva entre els líders, i la debilitat de qualsevol dels tres factors tendeix a debilitar la coalició o a fer-la impossible. Sonenshein formulava aquesta hipòtesi per explicar l’èxit o el fracàs de les coalicions interracials en política municipal als Estats Units, però crec que ens pot ser molt útil per explicar les vicissituds de la relació CiU-ERC durant els últims mesos i de cara a les eleccions del 27-S.

Fem un cop d’ull als tres factors de Sonenshein, un per un, aplicats a la relació entre CiU i ERC, i també la CUP en la mesura que es tracta d’un actor important a l’hora de dur a bon port l’objectiu de la independència de Catalunya.

 

  1. La proximitat ideològica, no és cap secret, sempre ha grinyolat entre CiU i ERC quan ens situem a l’eix dreta-esquerra, encara que crec que hi ha més diferències en el seus discursos que en les polítiques que apliquen a la pràctica quan governen. Molts dels votants de CDC i d’ERC estan més pròxims ideològicament del que sovint volen reconèixer, i el transvasament de vots i de militants entre les dues formacions és una realitat històrica, especialment en els últins quinze anys. Personalment em costa veure diferències substancials entre l’ala socialdemòcrata de CDC i l’ala liberal d’ERC. CDC veu de fonts socialdemòcrates: Pujol deia el 1974 que ell volia per a Catalunya “una socialdemocràcia a la sueca” (i l’actual alcalde de Barcelona, Xavier Trias, es declara obertament socialdemòcrata). D’altra banda, Carod-Rovira va destacar per la seva defensa de principis econòmics liberals (recordo el seu discurs favorable a deixar de posar traves burocràtiques a l’empresa, per exemple), i crec que Junqueras el podem situar bastant còmodament en la defensa de l’economia de mercat. Voldria pensar que les direccions actuals dels dos partits es poden entendre millor que les direccions d’anys enrere (pensem en les èpoques Pujol-Carod, Mas-Carod, Mas-Puigcercós). Però en la retòrica i en els accents de cada partit, l’eix dreta-esquerra pesa i es fa sentir. Si afegim la CUP a la possibe aliança, la cosa es complica enormement, encara que crec que la CUP confon massa sovint i massa alegrement l’atac a la corrupció (en què tots es posen posar d’acord) amb l’atac a l’economia de mercat.
  1. La coalició CiU-ERC només sembla gaudir d’una solidesa innegable en un dels tres factors de Sonenshein, el dels interessos comuns, que en aquest cas es concreten en una aposta decidida per la independència —en altres paraules, en una aposta per posar fi a la dependència que la societat catalana té del marc juridicopolític espanyol. L’únic escull important en aquest punt és la posició tèbia d’Unió Democràtica, i en especial l’obstacle en què s’ha convertit el seu líder Antoni Duran i Lleida. En la mesura que Duran i Lleida vagi desapareixent d’escena, i en la mesura que Unió vagi assumint que el seu confederalisme no té avui altra manera d’expressar-se coherentment o de forma viable sinó és en l’opció per l’independentisme, la coincidència d’interessos entre CiU i ERC en aquest terreny hauria de ser total. Afegir la CUP a aquesta aliança des d’aquest factor també hauria de ser relativament més fàcil.
  1. Finalment, Sonenshein parlava de la interacció positiva entre els líders. La química entre les persones no sempre respon a variables previsibles, especialment quan es parteix de posicions de certa desconfiança, però aquí Mas i Junqueras no es poden permetre fallar. I tampoc David Fernández —la relació Mas-Fernández és digna d’estudi, però sorprenentment positiva donada la distància ideològica. Els tres líders són persones altament intel·ligents i perceptives, i seria molt bo que els pròxims mesos fessin un esforç per entendre’s personalment i per mantenir els ponts de diàleg oberts (tot i que el lideratge de la CUP està cridat a anar canviant més sovint per les limitacions de mandats que aquest partit s’autoimposa). És lògic que Mas, Junqueras i Fernández hagin de fer equilibris entre l’escenificació de diferències i la conveniència d’una imatge d’unitat, però en tot cas és molt important que el to sigui sempre constructiu. És més, Mas i Junqueras, i si pot ser Fernández, haurien de firmar un pacte de no-agressió. Que expliquin les seves diferències, d’acord, però que subratllin molt més les coincidències i evitin els atacs estèrils.

Crec que no estaria de més que CiU, ERC i la CUP (i Procés Constituent, i els sectors i votants d’ICV-EUiA que s’hi sentin cridats, i tots els agents socials que comparteixin l’objectiu d’una Catalunya lliure de subordinacions polítiques innecessàries i limitadores) tinguessin molt en compte els tres factors de la hipòtesi de Sonenshein. De la percepció que l’opinió pública tingui de la fortalesa d’aquests tres factors en depèn en bona part l’èxit de l’independentisme a les pròximes eleccions.

[Font de la imatge]

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: