Socialistes espanyols i autodeterminació

1

14 Setembre 2014 per Oriol Vidal-Aparicio

A principis de setembre, el nou secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, va reunir-se per primer cop amb el president de la Generalitat, Artur Mas. El nou líder del PSOE va deixar clar que vol reformar la Constitució Espanyola, tot i que amb la mateixa poca concreció que hem observat fins ara en els documents que el PSOE ha produït sobre aquesta suposada reforma (llegeixi’s Declaració de Granada, que no parla en cap moment de reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya). Una cosa que té clara el nou líder del PSOE és que d’això del dret a decidir dels catalans res de res: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol” —va declarar després de la seva reunió amb Mas— i aquesta sobirania no és divisible.

Eduardo Madina, que també aspirava a la secretaria general del PSOE, va acceptar inicialment una consulta legal que preguntés als catalans (i només als catalans) sobre el seu estatus polític, però aviat se’n va desdir, perquè no es pot “fragmentar el subjecte polític i perquè el marc constitucional ha de respectar-se sempre si es vol mantenir la convivència entre ciutadans plurals”. (I quan es ratifica un Estatut d’Autonomia, no s’està fragmentant “el subjecte polític”, em pregunto jo?)

Malgrat l’actitud aparentment reformista dels nous líders del PSOE, hi ha una cosa que no canvia respecte als seus predecessors immediats: el no reconeixement del dret a l’autodeterminació de Catalunya. Però el PSOE no sempre havia estat així. Què ha passat dins del PSOE des dels primers anys de la Transició, en què defensaven l’autodeterminació (també la de tots els pobles ibèrics), i què revela això sobre l’evolució política i social d’Espanya des de finals dels anys ’70?

Pere Navarro va plegar com a primer secretari del PSC el juny d’aquest any arrossegat per uns pèssims resultats electorals però també per una riuada de contradiccions relacionades amb el dret a l’autodeterminació: [1] les del seu propi discurs contra l’ideari del PSC i el programa del partit a les eleccions catalanes (el programa reclamava una consulta d’autodeterminació legal, però quan el Parlament va proposar dur-la a les Corts Espanyoles, seguint tots els tràmits legals, Navarro va instar els diputats del PSC a votar-hi en contra i va prendre mesures contra els que van votar-hi a favor); [2] les del PSC amb el PSOE (la gran majoria dels diputats del PSC al Congrés van votar a favor de resolucions de CiU i ICV sobre el dret a decidir, desobeint la disciplina de vot del PSOE), i [3] les del PSOE d’ara i el PSOE d’abans (objecte d’anàlisi d’aquest article).

José Luis Rodríguez Zapatero i Felipe González

José Luis Rodríguez Zapatero i Felipe González

Durant les últimes tres dècades, amb excepcions, el PSOE s’ha mostrat contrari al dret a decidir. Especialment amb l’assoliment de la presidència del govern per part de Felipe González el 1982, el PSOE es va convertir en un baluard contra el dret a l’autodeterminació dels pobles d’Espanya. Avui la posició dels socialistes espanyols sobre aquesta qüestió continua sent radical i taxativa (per si us en queda cap dubte, Alfredo Pérez Rubalcaba deia a finals de l’any passat: “No estamos ni estaremos nunca a favor del derecho de autodeterminación“).

Però vegem què deia el PSOE a mitjans dels anys ’70. En la resolució final del Congrés de Suresnes (França) de l’octubre del 1974, el partit demanava “el reconocimiento del derecho de autodeterminación de todas las nacionalidades ibéricas” i afirmava que el dret d’autodeterminació comportava “la facultad de cada nacionalidad para determinar libremente las relaciones que va a mantener con el resto de los pueblos que integran el Estado español“. Al març del 1976, en el XXVII Congrés del PSOE, el partit es mostrava encara partidari de “el ejercicio libre del derecho de autodeterminación por la totalidad de las nacionalidades y regiones que compondrán, en pie de igualdad, el Estado federal“. Per a molts pot resultar sorprenent, però això i no altra cosa afirmava el PSOE de Felipe González a mitjans dels anys ’70.

Avui, de fet, els que es troben més propers a la sensibilitat autodeterminista d’aquells socialistes espanyols dels anys ’70 són figures del PSC que o bé han abandonat el partit o hi estan en clara minoria. Per exemple, Montserrat Tura, exconsellera d’Interior (2003-2006) i de Justícia (2006-2010) i exalcaldessa de Mollet (1987-2003), recordava fa poc en una entrevista unes quantes evidències que la cúpula dirigent del PSOE ja fa temps que ha oblidat:

La unió dels pobles només pot ser si és lliure. […] Ni a la curta ni a la llarga, cap comunitat nacional que s’expressi amb la fermesa amb què ho està fent Catalunya, amb el civisme i gran participació ciutadana, pot ser desatesa; no es pot fer el sord a una circumstància d’aquest tipus.

Tura semblava adreçar-se directament als seus companys socialistes. Efectivament, Espanya només té sentit si és una “unió de pobles en llibertat” (i vull recordar que la mateixa Constitució Espanyola, igual que es refereix al “poble espanyol” [en singular] a l’article 1.2, reconeix també l’existència de diversos “pobles d’Espanya” [en plural] al preàmbul). Efectivament, el reconeixement del dret a l’autodeterminació a Espanya significaria saber que tots els pobles d’Espanya no en formen part per “obligació constitucional”, sinó per voluntat pròpia.

La pregunta que no ens han contestat és: què va perdre el PSOE entre els seus congressos de 1974 i 1976 i l’aprovació de la LOAPA (Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico) el 1982? Què els va fer eliminar del seu discurs aquesta reivindicació? Sens dubte hi ha una raó pràctica: per a un partit unionista i de govern era més fàcil aparcar el principi autodeterminista i agafar-se al que digués la Constitució: “indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles“. I punt. Però filosòficament, el PSOE no ha explicat mai el per què del canvi de postura.

Hipotèticament, a mi em sembla que si algú volgués demostrar que el millor per als catalans (i per als bascos, i per a qualsevol d’aquests “pobles d’Espanya” que cita la Constitució Espanyola) és formar part d’Espanya —cosa que tantes vegades han afirmat els socialistes espanyols— el millor seria deixar-los oberta la porta de la gàbia i poder dir: “Veieu com no surten volant?”

Però és aquí on l’autoritarisme subjacent del projecte nacional espanyol (de dretes i d’esquerres) sempre aflora: els González, Aznar, Zapatero, Rajoy i tots els que els han acompanyat acaben dient: Saps què? Com que la “legalitat vigent” ens ho permet, tancarem la porta de la gàbia i que no pugui sortir ningú, no fos cas. Que no puguin ni plantejar-s’ho, això de sortir volant.

I és així com en comptes de poder parlar de les bondats de formar part d’Espanya (cosa que podrien fer si la porta de la gàbia fos oberta, i cosa que he reclamat tantes vegades en aquest blog i que n’és la raó de ser fundacional), es veuen obligats a apel·lar a la legalitat vigent sempre que algú els diu que vol preguntar els seus conciutadans sobre la possibilitat de marxar. I és en aquest sentit que s’ha parlat d’Espanya com a presó de pobles.

Deixeu-m’ho plantejar d’una altra manera: si les elits polítiques espanyoles que neguen el dret a l’autodeterminació als diversos pobles d’Espanya tinguessin la seguretat absoluta que aquest dret es faria servir no per “desmembrar” Espanya, sinó per enfortir-la, per “confirmar-la”, continuarien oposant-se a aquest dret? Sembla evident que el de l’autodeterminació dels pobles és un dret que es nega circumstancialment, per por a un dels escenaris que podria provocar la seva aplicació, una por que no tenen les elits polítiques britàniques respecte a Escòcia o Irlanda del Nord, o les canadenques respecte al Quebec.

Als socialistes espanyols, per tant, continuaré preguntant-los per què. Per què van abandonar la seva posició favorable a l’autodeterminació “de totes les nacionalitats ibèriques”? De què tenen por ara? No estem tan bé tots junts? Doncs quina por els ha de fer preguntar obertament als ciutadans de Catalunya si a Espanya s’hi estan de grat o per força? I, sobretot, no seria trist que, volent-ne marxar, s’hi haguessin d’estar per força? Esperaré assegut.

[Font de la imatge]

One thought on “Socialistes espanyols i autodeterminació

  1. […] que un govern de Podemos ens portaria 35 anys enrere cap al PSOE de Felipe González, el que defensava “el reconocimiento del derecho de autodeterminación de todas las nacionalidades ibéric… i després va passar la LOAPA tan bon punt va ser al poder. Si es tracta de certeses, parlem […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: