La pregunta que ens hem de fer

Deixa un comentari

4 Setembre 2014 per Oriol Vidal-Aparicio

Carme Forcadell, presidenta de l’ANC.

El passat 25 d’agost vaig escoltar atentament l’entrevista que RAC-1 va fer a Carme Forcadell, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana. Una de les raons que Forcadell va donar per apuntalar l’argument que els catalans tenim el dret a decidir el nostre estatus polític va ser que “som una nació”, i va recalcar que el procés actual va començar quan el Tribunal Constitucional espanyol va negar aquesta condició de nació als catalans.

En aquest article vull emfasitzar que el tema de si som o no som una nació pot ser contraproduent com a argument, especialment a l’hora de convèncer indecisos. L’ANC i Carme Forcadell han donat molts altres motius vàlids sobre la necessitat de consultar els catalans sobre la independència, i en cap cas vull ser crític amb els seus plantejaments. Jo mateix formo part de l’ANC i em sento plenament identificat amb els arguments que es donen des d’aquesta entitat sorgida de la societat civil, basats sobretot (1) en la legitimitat democràtica de la proposta sobiranista i (2) en la necessitat que la societat catalana té de comptar amb els instruments d’un Estat propi per poder governar-se millor.

Vaig explicar en un article anterior la meva posició sobre el “fet nacional”. Essencialment vaig dir que és evident que els catalans constituïm una nació tant com qualsevol altre país que se’n consideri, però que el terme no em sembla útil per resoldre el dèficit d’autogovern secular que té la societat catalana, i que la independència de Catalunya no s’ha de plantejar sobre la premissa “som una nació”, com si això ho expliqués tot. Si fóssim una nació però estiguéssim ben governats, i la nostra llengua fos respectada pel govern del nostre Estat actual, probablement molt poca gent voldria la independència de Catalunya. En aquell article vaig dir que la qüestió no és tant si som o no som una nació; la qüestió central és que “els catalans constituïm una societat amb problemes suficientment diferenciats com per merèixer el nivell d’autonomia política que [tenen els] estats anomenats sobirans”.

On vull anar a parar amb tot això? Doncs a la pregunta que crec que és més útil que ens fem en el moment present. Pocs dies abans de la Via Catalana de l’Onze de Setembre del 2014, amb la gran V que dibuixarem (sí, jo també hi seré, i faré 9.316 km per no perdre-m’ho), i dos mesos abans del 9-N, hem de tornar-nos a preguntar de què va tot aquest procés, què és el que estem defensant.

En primer lloc, defensem la legitimitat democràtica de la proposta independentista: som on som perquè les eleccions del 2012 al Parlament de Catalunya les van guanyar molt clarament les formacions sobiranistes, les que deien al seu programa electoral que farien el que estigués a les seves mans per poder consultar els catalans sobre l’estatus polític de Catalunya. És precisament des del reconeixement d’aquest punt que el primer ministre britànic, David Cameron, creu que el seu govern està obligat a permetre el referèndum sobre la independència d’Escòcia: els partits que van presentar-se a les eleccions escoceses proposant el referèndum són majoria a Escòcia, i per tant tenen tota la legitimitat per convocar aquest referèndum. La lògica és impecable. Una premissa fonamental d’aquest argument és que un govern (per exemple, el britànic) no pot pretendre governar els habitants d’un territori (per exemple, els escocesos) si hi ha indicis clars que aquests habitants no volen ser governats per aquell govern i que prefereixen governar-se directament ells mateixos. Que les opcions sobiranistes guanyin les eleccions a un determinat territori (com ho han fet a Escòcia i a Catalunya) és un indici clar, i per tant hauria de ser d’interès per a tots (també per als governs britànic i espanyol) poder establir clarament, a través d’una votació, què pensa el poble que es troba en aquesta circumstància. Quan algú no accepta això (i sembla que el govern espanyol no ho accepta), ens deixa clar que ens trobem davant d’un interlocutor poc raonable. 

En segon lloc, defensem el principi d’eficiència política que hi ha darrere de la proposta independentista. És evident que tota comunitat, tota societat suficientment diferenciada o distingible de les societats veïnes (per exemple, la catalana), vol tenir el govern més eficient possible, el govern que la pugui governar millor. En el cas de la societat catalana, la insatisfacció amb la manera com ha estat governada dins del marc espanyol és manifesta i ha estat sostinguda al llarg d’almenys tres segles. Una de les millors maneres d’abordar aquesta qüestió és amb una altra pregunta: Què ens pot oferir Espanya per poder avançar com a societat, per poder governar-nos millor? La resposta, si volem ser seriosos, és res; Espanya no ens pot oferir res que no ens hagi ofert ja, i tampoc no sembla tenir cap pressa a produir cap discurs mínimament creïble en aquest sentit. (Aquesta és, precisament, una de les premisses fundacionals d’aquest blog: l’unionisme espanyol no ha aportat arguments convincents a favor de la seva causa i, en conseqüència, mai no ha pogut seduir els catalans.)

Convèncer els indecisos

S’han publicat prou enquestes com per pensar que avui hi ha una majoria independentista a Catalunya, però sembla evident que com més gran sigui el marge favorable a l’opció independentista en un referèndum, més convençuts podrem estar que fem aquest pas amb un alt grau de consens i de cohesió social.

I és per això que, especialment tots aquells que ja estem convençuts que un Estat independent és la solució més lògica per a Catalunya, ens hem de preguntar: Què estem fent, què podem fer, per convèncer els indecisos? Perque està molt bé animar-nos entre nosaltres i mantenir-nos mobilitzats, però la batalla a partir d’ara no es guanyarà amb els ja convençuts. I per convèncer indecisos, no crec que haguem d’insistir en els sentiments d’adscripció nacional de cada votant, sinó en allò que els americans anomenen “bread-and-butter issues”: quins serien els efectes de la independència de Catalunya sobre la gent del carrer en el seu dia a dia. En altres paraules, si volem una Catalunya independent no és perquè sigui una nació i totes les nacions tinguin dret a poder constituir un Estat, sinó perquè un Estat independent ens donaria la possibilitat d’autogovernar-nos plenament i de fer-ho molt millor que l’Estat que ens ha governat fins ara, l’espanyol. Hem acumulat ja molts arguments d’economistes, politòlegs, juristes, historiadors i altres experts de prestigi sospesant els pros i els contres de la independència, amb un balanç molt favorable a l’independentisme (ja he recalcat la pràctica absència d’arguments favorables a l’unionisme), i és aquest el debat que ens ha d’interessar.

Cada votant, individualment, pot tenir les seves raons per votar a favor o en contra de la independència de Catalunya: per a alguns, el sentiment de nació pot ser una raó més que suficient per votar , però cal posar l’accent en la conveniència de la independència, en la idea que la història ens està donant una oportunitat, i que si l’aprofitem podrem intentar construir un païs molt millor, sense trobar-nos que ens posen pals a les rodes contínuament.

Que siguem una nació probablement no convencerà cap indecís. En canvi, qualsevol persona raonable es pot posar d’acord en els dos arguments exposats més amunt: (1) els partits que proposaven un referèndum d’autodeterminació (digueu-li consulta o com vulgueu) són una majoria àmplia al Parlament de Catalunya, i per tant s’han guanyat el dret de poder convocar-lo; (2) hem de poder debatre si ens convé més ser governats com una comunitat més dins del marc espanyol o si volem ser el centre de les nostres pròpies decisions: el debat ha de ser essencialment sobre això.

El que jo reclamaria humilment és que insisitim en aquests dos arguments, i que guardem al calaix qualsevol missatge que exigeixi adscripció nacional per ser favorable a la independència o simplement favorable a ser consultats sobre el tema. D’aquesta manera afavorirem que tots els catalans, i especialment els indecisos, puguin concentrar-se en el debat d’idees i puguin prendre una decisió informada.

Al capdavall, es tracta de preguntar-nos i preguntar als nostres veïns el següent: com creieu que estarem més ben governats, formant part d’Espanya o dotant Catalunya de tots els instruments que tenen els Estats independents? De quina manera tindrem més control els catalans sobre els polítics que escollim per representar-nos a les institucions? De quina manera tindrem més possibilitats de construir un país millor per als nostres fills? La nació amb què cadascú se senti identificat no hauria de ser cap impediment per votar a la independència.

[Font de la imatge]

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: