¡Miedicas! (Un canvi d’estratègia)

6

13 Abril 2014 per Oriol Vidal-Aparicio

0017_MiedicasFa mesos que tenia al cap escriure aquest article titulat “¡Miedicas!”, una paraula castellana que sempre m’ha fet molta gràcia. D’entrada deixeu-me aclarir que el mig insult aniria dirigit als polítics espanyols que ens neguen als catalans la possibilitat de fer un referèndum sobre l’estatus polític que preferiríem per a Catalunya. El raonament, evidentment, és que si ens neguen aquesta possibilitat és perquè tenen por que el resultat d’aquest referèndum sigui favorable a la independència. M’atreviria a dir que ja fa temps que aquest raonament ha deixat de ser una simple hipòtesi i que avui és ja una teoria sòlida i contrastada: ningú no dubta que, si els grans partits espanyols tinguessin la certesa que una gran majoria dels catalans votaria a favor de continuar formant part d’Espanya, seria altament probable que autoritzessin un referèndum sobre la qüestió.

Ja fa més d’un any, Francesc Homs va dir a Mariano Rajoy que si estava tan segur com deia que hi havia una majoria de catalans favorables a continuar a Espanya, fes possible la consulta per dilucidar-ho. Alguns mitjans van ser molt explícits en la lectura dels fets. Jo mateix, en un article dedicat a Mariano Rajoy, vaig voler posar de manifest la incoherència del discurs del president espanyol, que ha negat sistemàticament que la majoria dels catalans vulgui marxar d’Espanya mentre s’oposava a demanar la nostra opinió:

Rajoy parla d’un suposada “voluntad mayoritaria de vivir juntos.” Sobta que s’hi refereixi quan precisament el govern espanyol (aquest i els anteriors) està dedicant (ha dedicat) els seus esforços més obstinats a negar-nos als catalans (i als bascos, i a qualsevol que ho pregunti) la possibilitat de mesurar, de quantificar aquesta voluntat. De quina voluntat majoritària parla, Sr. Rajoy? Què li sembla si la mesurem a través d’un referèndum? No? Però per què no? De què té por? Si tan segur està d’aquesta “voluntat majoritària de viure junts”, quantifiquem-la […]. Què li donarà més arguments que la força dels vots?

Doncs bé, el panorama va quedar encara més clar el passat 8 d’abril quan el Congrés de Diputats espanyol va votar en contra d’admetre a tràmit una proposició de llei del Parlament de Catalunya que demanava la transferència puntual de la competència per organitzar referèndums, una proposició de llei que els diversos grups del Congrés haurien pogut esmenar i en última instància rebutjar, però que almenys s’hauria pogut debatre a fons en una conversa col·lectiva que abordés, més àmpliament, “el problema català”, si és que el PP i el PSOE hi haguessin tingut cap interès. Ni tan sols admetre a tràmit la proposta (com ja li va passar al Pla Ibarretxe proposat pel Parlament Basc) ha significat, efectivament, negar aquest diàleg que tant reclamen retòricament el PSOE i el PP.

Ja mentre veia el debat al Congrés em vaig dir: “Davant d’aquesta negativa tan precàriament argumentada” —ja sabeu, la sopa indigesta habitual que combina el “mejor unidos” i el “querer levantar fronteras es anacrónico” amb la mentida “la Constitución no lo permite”— “ara ja està clar que hem d’engegar immediatament la fase Miedicas del procés.” Proposo, doncs, que aquesta fase s’incorpori oficialment al full de ruta, i explico a continuació en què consisteix.

Apel·lar als instints més primaris de les persones (la por, el desig o, en aquest cas, l’orgull) pot donar resultats sorprenents. Convençut d’això, proposo a l’opinió pública pro-referèndum que a partir d’ara, quan s’adreci al que podríem anomenar establishment antiautodeterminista espanyol, repeteixi una vegada i una altra aquest missatge: “Vostès no ens deixen votar sobre la independència de Catalunya per una senzilla raó: TENEN POR!” Escoltin bé, Sr. Rajoy, Sr. Rubalcaba, Sra. Díez, Sr. García-Margallo, Sr. Ruiz Gallardón, Sr. Wert: “No nos dejan ustedes votar a los catalanes sobre nuestro estatus político, no porque no puedan, sino porque no se atreven. ¡Son ustedes unos MIEDICAS!” I per què no rematar-ho amb aquella cantarella tan pròpia de la quitxalla: “¡No se atreee-veen, no se atreee-veen!

És trist haver de rebaixar-nos a aquest to infantil —no ho recomanaria en circumstàncies normals— però davant de la repetida incoherència d’aquesta classe política espanyola dominant, que parla de legitimitat democràtica i no vol ni tan sols saber què opinen els catalans sobre aquesta qüestió tan fonamental, val la pena provar aquest canvi d’estratègia.

I, qui sap, podria ser una estratègia sorprenentment efectiva davant dels poders de l’Estat espanyol. Al cap i a la fi, la literatura ens ha descrit sovint el caràcter espanyol com a coratjós, valent, honrat, honorable… Al segle XVIII, l’oficial anglès Alexander Jardine escrivia en les seves cartes des d’Espanya que el Don [el senyor] espanyol “és valent, religiós i molt gelós del seu honor”. Rafael María de Labra, escriptor i polític espanyol antiesclavista, escollit diputat a Corts per Astúries el 1871, va escriure que “el español es valiente y sufrido”. A les seves memòries, Joachim von Ribbentrop (ministre d’Afers Exteriors de l’Alemanya Nazi) explicava que fins i tot Adolf Hitler (que va menysprear tants altres pobles) va dir dels soldats espanyols: “Són indisciplinats, però no he vist soldats més valents. No han cedit ni un pam de terreny. Sé que els nostres estan tranquils quan tenen els espanyols de veïns de sector.”

Si tenim en compte el mite del caràcter espanyol coratjós, valent i honorable (ara que sembla que els estereotips també valen per afrontar el conflicte hispano-català), m’atreviria a dir que almenys a alguns espanyols, acostumats a ser descrits amb adjectius tan elogiosos, probablement els afectarà que comencem a titllar-los de porucs i covards, potser fins al punt que voldran demostrar que no en són, de porucs i de covards, i que no els fa por que els catalans comptem quants de nosaltres volem que Catalunya es constitueixi en Estat independent. (Al capdavall es tracta d’això, de comptar-nos. Un referèndum es fa per copsar l’estat d’opinió de la població, i qualsevol govern hauria de VOLER SABER què opina la població que té l’encàrrec de servir. Que el govern espanyol aparentment no vulgui fer cap esforç per saber què pensem els catalans no és només sospitós, sinó també preocupant des del punt de vista de la legitimitat democràtica.)

Doncs bé, immediatament després de la negativa del Congrés dels Diputats el passat 8 d’abril em va semblar que el President de la Generalitat ja havia decidit adoptar en part l’estratègia que proposo. En la seva compareixença institucional posterior al debat, Artur Mas va dir: “Tenen por que el poble de Catalunya voti. Ho constato. Ho he vist en les intervencions dels representants de partits polítics espanyols d’ampli espectre, sobretot el Partit Popular i el Partit Socialista, i no cal dir també la UPyD.”

El President Mas va dir que “constatava” aquesta por en els anomenats partits dinàstics espanyols. I jo ara dic que hem d’anar més enllà de constatar-la: hem de convertir aquesta por en una estratègia massiva, en una ressort dialèctic automàtic. A partir d’ara, doncs, cada vegada que trobeu un espanyol que negui el dret dels catalans de votar sobre la independència de Catalunya, ja ho sabeu: “Si ustedes no quieren que se convoque un referéndum sobre la independencia de Cataluña es porque tienen miedo de perderlo, tienen miedo de no tener argumentos para convencer a los catalanes de que formar parte de España vale la pena. ¿No eran ustedes tan valientes? ¡Pues ahora se demuestra que son unos cobardes!”

Qui sap si apel·lar a la manca de testosterona dels governants que ens neguen els nostres drets, insistint-hi fins a la sacietat, resultarà ser insuportable per a Rajoy, Rubalcaba i companyia, portadors com se senten dels valors de “la noble gallardía” i “la arrogancia generosa” (valors que, segons que escrivia Juan Beitaria el 1944, a Espanya posseeixen tant els animals com les persones).

Qui sap si una mica de trash-talk infantil pot ser la poció màgica que buscàvem per desencallar el problema de dèficit democràtic de l’Estat espanyol. De fet, no us faria ràbia que us acusessin de covards i de tenir por de perdre? A vegades les solucions més senzilles poden acabar sent les més transformadores. Repetiu amb mi, doncs: “¡Mieee-diii-caaas! ¡Mieee-diii-caaas!

[Font de la imatge]

6 thoughts on “¡Miedicas! (Un canvi d’estratègia)

  1. quel escrigué:

    També en relació a la UE s’hauria de canviar d’estratègia. A Brusel.les no s’ha de preguntar si Catalunya es quedarà a la UE, sinó que cal preguntar-los si la UE té prevista l’expulsió d’Espanya de la UE (expulsió és la paraula que s’ha d’emprar) si Espanya -per exemple- interpreta l’article 8 de la Constitució i envia l’exèrcit per impedir votar. O preguntar-los sobre la hipòtesi de que Espanya faci ús de la força per impedir votar i si la UE expulsarà Espanya per unanimitat…. Vull dir que cal deixar clar a Espanya que potser seran ells els “expulsats” si fan segons què.

  2. […] (Article publicat originalment al bloc de l’autor ‘Catalunya: Per Què Espanya?‘). […]

  3. xauxau escrigué:

    Els espanyols no ens volen deixar votar per què consideren que Catalunya no és una nació sinó una regió d’espanya. Aquest és el fet real. Millor no seguir l’estrategia de dir-los covards doncs ja sabem el gust per la violència i el grau de xenofòbia que tenen, policies inclosos, vers els catalans.

    • Evidentment no plantejo com una estratègia seriosa el titllar els antiautodeterministes de covards; aquest era l’element humorístic de l’article. Però si llegim més enllà d’aquest element, sí que val la pena fer èmfasi en el “de què teniu por”; especialment, “si tan convençuts esteu que formar part d’Espanya val la pena, presenteu els vostres arguments i després sotmetem la qüestió a votació i que guanyi el millor”. Una idea en què cal insistir és que el referèndum posa tothom en pla d’igualtat: tant els que vulguin votar “sí” com els que vulguin votar “no” tindran l’oportunitat de defensar el seu punt de vista i d’expressar-lo a l’urna, i que el seu vot es compti. Fer un referèndum no és cedir a les pretensions de ningú, sinó dilucidar quin és l’estat d’opinió entre els catalans sobre el grau d’autogovern que voldrien tenir.

  4. estrijol escrigué:

    Es bastant mes greu.
    Aquesta gent volen fer durar el que ja va ser un matrimoni forçat a base de declarar ilegal el divorci, i això no només es de porucs, sino de maltractadors.

  5. […] evident que el de l’autodeterminació dels pobles és un dret que es nega circumstancialment, per por a un dels escenaris que podria provocar la seva aplicació, una por que no tenen les elits polítiques britàniques respecte a Escòcia o Irlanda del Nord, o […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: