La Tercera Via: Què va passar amb l’Estatut (4) — El terme nació (III)

2

21 gener 2014 per Oriol Vidal-Aparicio

0015_PadresConstitucion

Els anomenats “pares de la Constitució” del 1978.

Deia en el meu darrer apunt que l’obsessió per negar als catalans la condició de nació ve de lluny, i que ja va ser especialment intensa arrel de la discussió i aprovació de la Constitució Espanyola del 1978. Ara vull remuntar-me a aquell moment clau de la Transició Espanyola per posar de manifest que en 35 anys no només no hem evolucionat, sinó que fins i tot hem patit una involució en el reconeixement del caràcter plurinacional d’Espanya.

Explica Miquel Roca que és ell qui va negociar la inclusió del terme “nacionalitats” a la Constitució Espanyola amb Adolfo Suárez, com a solució de compromís, donat que l’ús de la paraula nació per referir-se a catalans, bascos, gallecs i qualsevol altre grup amb característiques “nacionals” comptava amb una oposició frontal, com a mínim, de la dreta i d’amplis sectors de l’Exèrcit (més avall em refereixo a les imposicions de l’Exèrcit en aquest sentit durant el procés de redacció de la Constitució).

Evidentment, nacionalitats era un eufemisme per no dir nacions. Gregorio Peces Barba, un dels redactors de la Constitució, ho explicava així:

Éramos todos conscientes de que “nacionalidad” y “nación” eran lo mismo. Lo que pasa es que todos decíamos “nación” en sentido cultural. Por eso se insistió mucho en la soberanía nacional, término que no hubiéramos usado en otras circunstancias porque es un poco antiguo. Ya no se usa en ninguna constitución moderna. (El País, 6/12/2003)

Fixem-nos, però, que abans d’aprovar-se la Constitució, la bona disposició dels partits espanyols (no només de l’esquerra, sinó també del centre i el centre-dreta) a reconèixer i plasmar constitucionalment la plurinacionalitat d’Espanya era molt més generalitzada que no pas ara. (En aquest sentit, hem anat clarament enrere, i no ho tenen gens fàcil per convèncer els catalans aquells que diuen que a Espanya és possible un model federal, decentralitzant més el model territorial actual a partir del reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya. Politòlegs que fa menys de 10 anys encara ho veien possible defensen ara la independència de Catalunya com a sortida més raonable al problema d’encaix entre Catalunya i Espanya.)

La plurinacionalitat d’Espanya abans de la Constitució

Gairebé dos anys abans d’aprovar-se la Constitució, la “Comissió dels 9” que negociava amb el president Adolfo Suárez les bases de la Transició Espanyola —integrada entre d’altres per Jordi Pujol (llavors secretari general de CDC), Felipe González (llavors secretari general del PSOE), Francisco Fernández Ordóñez (fundador del Partido Social Demócrata que s’integraria a la coalició de centre UCD), Enrique Tierno Galván (catedràtic de Dret Polític i fundador del Partido Socialista Popular) i Santiago Carrillo (llavors secretari general del PCE)— expressava en un document posterior a la seva reunió del 21 de gener de 1977 que “la descentralización del Estado, para adecuarlo a las exigencias que plantean el carácter plurinacional y plurirregional de España, es una necesidad urgente”. Prometedor, oi? Vuit dies abans, Miguel Herrero de Miñón (que es va integrar a l’UCD de Suárez i seria un dels set ponents de la Constitució) deia al Club Siglo XXI de Madrid que “nada se opone (…) a considerar a España una nación de naciones, puesto que nuestra voluntad de vivir juntos se articula en la voluntad de ser, íntegramente catalanes, castellanos, vascos o mallorquines”. També prometedor, tenint en compte que anys més tard Herrero de Miñón fins i tot va tenir opcions de presidir el Partido Popular. Un altre ponent de la Constitució, el socialista Gregorio Peces Barba, deia a la seva conferència “Socialismo y Constitución” (gener del 1978) que “la posición desde el punto de vista científico que los socialistas aceptamos es que existen en España, en la nación Española, varias naciones. (…) No hay contradicción alguna en que hubiéramos hablado de las naciones catalana, vasca y castellana y, al mismo tiempo, hubiéramos hablado de la nación española”. [Totes aquestes cites es poden trobar al llibre de Miquel Roca Per què no? Una proposta catalana per a la modernització de l’estat (1982, pp. 24-25), probablement un dels llibres sagrats dels defensors de la Tercera Via, i que llegit avui ens presenta una fotografia del que Espanya hauria pogut ser (i que definitivament no és) si la Constitució Espanyola s’hagués interpretat de forma nacionalment i culturalment menys restrictiva.]

Els “poders fàctics” i la Constitució: nación sólo hay una

En resum, com deia més amunt, abans d’aprovar-se la Constitució, la bona disposició dels partits espanyols de tot l’arc parlamentari a reconèixer constitucionalment la plurinacionalitat d’Espanya era molt més generalitzada que no pas ara. Aquesta bona disposició, però, no va quedar plasmada a la Constitució. Avui sabem que els sectors que controlaven l’Exèrcit van dir que d’això de la plurinacionalitat res de res. S’ha escrit bastant (encara que no prou) sobre la influència de l’Exèrcit en la redacció de la Constitució (vegeu el meu article publicat a VilawebLa dubtosa legitimitat de la constitució sota l’amenaça militar”). Si en teniu ocasió, val la pena recuperar els documentals de 30 Minuts “Víctimes de la Transició” (emès el novembre del 2002) i, especialment, “Més enllà del consens” (emès el desembre del 2003 en motiu del 25è aniversari de la Constitució), que es poden veure ambdós online. I no podem passar per alt testimonis com el de l’excomandant de l’Exèrcit espanyol Amadeo Martínez Inglés, que deia això en una entrevista fa poc menys d’un any:

La Constitución [es] una carta que redactaron unos cuantos “padres de la patria” y que autorizó el Ejército. Muchos artículos están redactados por la cúpula del Estado Mayor del Ejército de Tierra en Madrid, todos militares franquistas. Lo sé porque yo estaba en la cúpula militar y sé cómo se fraguó nuestra Constitución.

I afegia:

Los que sabemos cómo se hizo [la Constitución] nos reímos mucho. Ni hubo Transición ni hubo Constitución ni hubo nada, sólo un paripé orquestado por el Ejército, que era el poder fáctico del momento.

Involució en l’acceptació de la plurinacionalitat d’Espanya

Un cop aprovada la Constitució, i com he anat recordant en aquesta última sèrie d’articles, les veus a favor d’un reconeixement de la plurinacionaltat han anat perdent força a l’Espanya castellana, i el debat a l’entorn de l’últim Estatut (que he recordat especialment en aquest apunt) en va ser un bon exemple.

En definitiva, per ser creïbles, els defensors de la Tercera Via haurien de poder explicar als catalans com pensen convèncer el gran gruix de la classe política espanyola que el que ara li convé a Espanya és una segona descentralització (molt més profunda conceptualment) per convertir-la en un país federal, és a dir, en un país en què el govern central i el govern de les seves unitats territorials federades comparteixin sobirania (que aquesta és, i no altra, l’essència del federalisme, com explicaré en un pròxim apunt). Els fets suggereixen més aviat que ens trobem davant d’un intent de recentralització a mans del Partido Popular (a qui li creixen opcions encara més radicals com UPyD per la dreta) i, més generalment, davant d’una clara involució en el reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya, que afecta ara els dos grans partits —sí, també el PSOE, que en la seva darrera tímida aposta pel federalisme, exposada en l’anomenada Declaració de Granada, no parla en cap moment de reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya. En parlarem.

[Font de la imatge]

2 thoughts on “La Tercera Via: Què va passar amb l’Estatut (4) — El terme nació (III)

  1. […] va ser especialment intensa arrel de la discussió i aprovació de la Constitució. Ho repassaré al pròxim apunt. Crec que quedarà clar que durant les últimes quatre dècades fins i tot hem patit una involució […]

  2. Roc escrigué:

    Clar i català. Interessant aquest apunt cap el federalisme. El dubte de la situació és si tots estiren sabent que arribaran al punt mig. I aquest dubte rau en que uns estiren, i els altres no. Per tant, de moment, no hi ha punt d’equilibri. Esperem per després de les eleccions europees?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: