La Tercera Via: Què va passar amb l’Estatut (3) — El terme nació (II)

1

3 gener 2014 per Oriol Vidal-Aparicio

José Luis Rodríguez Zapatero i Alfonso Guerra en un acte a Rodiezmo (León) el 2007.

José Luis Rodríguez Zapatero i Alfonso Guerra en un acte a Rodiezmo (León) el 2007.

En aquest apunt em centro, ara ja sí, en el debat que va haver-hi a l’entorn del terme nació, concretament sobre si Catalunya era o deixava de ser una nació, donada la contundència de l’article 1.1 de la proposta d’Estatut d’Autonomia que va sortir del Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005: “Catalunya és una nació.”

Vaig parlar en un apunt anterior del terme nació, concretament de la definició que em sembla més encertada, la d’Ernest Renan. També vaig citar en el meu últim apunt dues definicions de nació que Ernest Gellner avançava al seu llibre Nations and Nationalism (1983). Vull recordar-les perquè són importants per als arguments que presentaré tot seguit:

  1. Dues persones són de la mateixa nació si, i només si, compartiexen la mateixa cultura, on cultura vol dir un sistema d’idees i signes i associacions i maneres de comportar-se i comunicar-se.
  2. Dues persones són de la mateixa nació si, i només si, es reconeixen mútuament com a membres de la mateixa nació. (…) Una simple categoria de persones (posem, els ocupants d’un determinat territori, o els parlants d’una determinada llengua, per exemple) es converteixen en una nació si i quan els membres de la categoria reconeixen fermament determinats drets i deures mutus en virtut de la seva pertanyença al grup.

He volgut recordar aquestes definicions perquè el debat sobre el terme nació a Espanya ha estat en gran part marcat per una manca de concreció en el seu significat. El debat ha estat sobretot estratègic, no estrictament terminològic. Es nega que Catalunya sigui una nació no basant-se en una definició determinada, sinó pensant en les implicacions del terme, sobretot en el dret d’autodeterminar-se que se’n deriva en el dret internacional. Ho deixava clar Alfonso Guerra el 2005, llavors president de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats, quan deia “si [los catalanes] pretenden calificarse ahora de nación, queda poca duda de que dentro de muy poco tiempo vayan a argumentar que ‘si somos una nación necesitamos un Estado’ ” (ABC, 8/7/2005).

Una cosa que hauria de quedar clara per a qualsevol observador imparcial és que, partint de les definicions de Gellner, negar als catalans la condició de nació mentre s’afirma al mateix temps que els espanyols sí que són una nació no és una posició sostenible ni empíricament ni lògicament. En la primera definició, tant es pot dir que molts catalans (no tots) compartiexen la mateixa cultura (un sistema d’idees i signes i associacions i maneres de comportar-se i comunicar-se) com es pot dir que ho fan molts espanyols (no tots). La segona definició, basada en la intersubjectivitat, encara és més clara: allà on hi hagi un grup de catalans que es reconeixen com a membres de la mateixa nació (i les enquestes han estat i continuen sent clares en aquest sentit), la nació catalana existeix. I el mateix es pot dir dels espanyols i la nació espanyola. Des d’aquest punt de vista, les dues nacions existeixen i, en casos concrets, se solapen (és a dir, hi ha un subconjunt d’individus que poden considerar-se alhora integrants de les dues nacions).

El debat sobre l’Estatut i els desacords sobre el terme

Si ens fixem en el debat durant el procés de redacció i aprovació de l’Estatut del 2006, veurem que la confusió sobre el terme i les seves implicacions era tal que en un mateix partit, el PSOE, va haver-hi desacords importants sobre la qüestió. El 16 juny del 2005, José Luis Rodríguez Zapatero, en una entrevista al programa “Hoy por hoy” de Cadena SER, i preguntat per Iñaki Gabilondo sobre la inclusió del terme nació a la proposta catalana, contestava:

Si a la luz de la Constitución (…) no existe incompatibilidad, desde el punto de vista del Gobierno no va a existir mayor problema para que ese término pueda aparecer en el Estatuto de Cataluña.

El dia abans, en clar desacord amb Zapatero, el llavors ministre de Defensa José Bono declarava a Palma de Mallorca que la definició de Catalunya com a nació “no cabe en la Constitución, que define a España como patria común e indivisible de todos los españoles” (La Vanguardia, 15/6/2005) —Bono semblava equiparar aquí els termes nació i pàtria. D’acord amb Zapatero, José Montilla, llavors ministre d’Indústria, Turisme i Comerç i primer secretari del PSC, declarava a una entrevista publicada a La Razón (14/7/2005) que “es perfectamente constitucional definir a Cataluña como nación y a España como nación de naciones” (Montilla, però, sempre ha sostingut que Catalunya no té dret d’autodeterminar-se.) Durant el debat al Congrés sobre la proposta catalana (2/11/2005), Rodríguez Zapatero va ser encara més clar que en l’entrevista amb Gabilondo: “Cataluña tiene identidad nacional y ello es perfectamente compatible con el artículo 2 de la Constitución, que considera a España como nación de todos.Manuel Chaves, president del PSOE i de la Junta d’Andalusia, ja havia mostrat el seu desconcert mesos abans (3/4/2005) en una entrevista publicada a La Vanguardia: “No veo cuál es la diferencia entre nacionalidad y comunidad nacional.” Poc abans, Jaume Sobrequés, que llavors encara militava al PSC (ho va fer fins el 2010), havia expressat un pensament similar en un article a l’Avui (“Nacionalitat, comunitat nacional? Som una nació”, 12/12/2004):

Explicar la diferència real que existeix entre les paraules nació, nacionalitat i nacional és tan complicat com explicar el misteri de la Santíssima Trinitat. El veritable sentit de cada una d’aquestes accepcions és més un acte de fe a priori que el resultat d’una reflexió racional. No crec que un congrés de lingüistes ni d’experts en ciència política fos capaç d’arribar a una única conclusió.

“Si Cataluña fuera una nación, entonces…”

Però si dins del PSOE podíem detectar encara discrepàncies entre el sector més culturalment homogeneïtzador (liderat per Guerra i Rodríguez Ibarra) i el sector del “talante” (Zapatero i els que encara feien bandera del federalisme ocasionalment, inclòs el PSC), en general el nacionalisme espanyol ha tingut menys dubtes i ha defensat emfàticament que l’espanyola és l’única nació a Espanya (ha negat que els bascos o els catalans constituïssin nacions), perquè ha intuït com a llei “natural” que cada nació té dret a tenir un Estat independent (és el que va dir Alfonso Guerra l’estiu del 2005), que ser reconegut com a nació implica el dret d’autodeterminar-se políticament. Mariano Rajoy, llavors ja president del Partido Popular, ho explicava així en el debat sobre la presa en consideració de la proposta catalana al Congrés el 2 de novembre del 2005:

Todo el Estatuto está construido sobre un supuesto falso que dice así: Cataluña es una nación, luego es soberana, luego sus poderes emanan de su soberanía, luego tiene derecho a decidir en solitario sus relaciones con el Estado español.

També era contrari al reconeixement de Catalunya com a nació l’expresident del Tribunal Constitucional, Manuel Jiménez de Parga. En un article publicat a l’ABC (“A la espera del mago del constitucionalismo”, 10/10/2005) es preguntava retòricament:

¿Cómo se admitirá la existencia de otras naciones dentro de la única Nación? (…) Pero no perdamos la fe política y confiemos en lo que hoy es inaccesible para nuestra razón: que alguien nos convenza de que el artículo 1.1 del proyecto de Estatuto (‘Cataluña es una nación’) tiene encaje en el artículo 2 de la Constitución (‘la indisoluble unidad de la Nación española’).

L’obsessió per negar als catalans la condició de nació ve de lluny, i ja va ser especialment intensa arrel de la discussió i aprovació de la Constitució. Ho repassaré al pròxim apunt. Crec que quedarà clar que durant les últimes quatre dècades fins i tot hem patit una involució en el reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya. La realitat és que avui l’estratègia de l’espanyolisme continua consistint a negar a Catalunya, el País Basc o Galícia la condició de nacions, o a només reconèixer aquesta condició en el sentit cultural bo i deixant clar que del terme no se’n deriva l’atribut de la sobirania (és precisament per això que es va introduir el terme nacionalitats a la Constitució). Els defensors de la Tercera Via (que implicaria que Catalunya trobés un espai confortable en una Espanya federal sense haver d’assolir la independència) encara creuen que la classe política espanyola pot arribar a reconèixer Catalunya com a nació, pas previ a poder negociar un pacte federal, que evidentment requeriria una reforma profunda de la Constitució. Si estic fent aquest repàs amb el títol “Què va passar amb l’Estatut” és precisament per posar de manifest que els precedents més recents no semblen atorgar gaire credibilitat a la possibilitat de trobar aquesta Tercera Via. Com deia Joaquim Maria Puyal, “vostè jutja”.

[Font de la imatge]

One thought on “La Tercera Via: Què va passar amb l’Estatut (3) — El terme nació (II)

  1. […] en el meu darrer apunt que l’obsessió per negar als catalans la condició de nació ve de lluny, i que ja va ser […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: