La Tercera Via: Què va passar amb l’Estatut (2) — El terme nació (I)

3

7 Desembre 2013 per Oriol Vidal-Aparicio

0013_Pujol

Jordi Pujol

Després de dos apunts dedicats al tema (0 i 1), continuo amb un repàs de fets i declaracions que van produir-se durant el procés d’aprovació de l’Estatut d’Autonomia del 2006, l’últim gran intent que va fer Catalunya per trobar el camí de la Tercera Via —entesa com un marc en què la societat catalana es pogués sentir còmoda dins d’Espanya, sense haver de renunciar a ser el que és i a sentir-se el que se senti. És interessant que Jordi Pujol hagi dit recentment que la Tercera Via era ell, i que aquesta via estava ara “absolutament obstruïda“. Ningú no té més credibilitat a l’hora de parlar d’aquest tema que un home que va intentar conduir la societat catalana cap a aquesta Tercera Via durant 23 anys com a President de la Generalitat —i encara molts més com a activista i com a polític— i que sempre va mostrar-se contrari a la independència de Catalunya fins que un bon dia va reconèixer que s’havia quedat sense arguments contra l’independentisme i va acabar fent públic finalment que havia votat a favor de la independència en la consulta de Barcelona de l’abril del 2011.

Començaré a centrar-me avui en el debat que va haver-hi a l’entorn del terme nació, concretament sobre si Catalunya era una nació, durant l’aprovació de l’Estatut del 2006. Recordem que l’article 1.1 de la proposta d’Estatut d’Autonomia que va sortir del Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 deia lacònicament: “Catalunya és una nació.” (La contundència de l’article 1.1 quedava molt matisada per l’article 1.2: “Catalunya exerceix el seu autogovern per mitjà d’institucions pròpies, constituïda com a comunitat autònoma d’acord amb la Constitució i aquest Estatut.”)

Qui hagi seguit aquest blog ja sabrà que el terme nació no em fa ni fred ni calor, o almenys que em sembla de gestió molt complicada, més encara quan es converteix en la justificació de tot un edifici constitucional, com en el cas de l’Estat espanyol. En un article anterior d’aquest mateix blog vaig explicar quina és la importància política que crec que té (i, especialment, la que crec que no té) definir el conjunt de catalans com una nació. I en aquesta entrevista a Vilaweb vaig reiterar que no tots els ciutadans (o residents legals) d’un estat es poden (o tenen per què) sentir-se part d’una mateixa nació.

No pretenc negar, però, l’evidència: el terme nació té una gran càrrega simbòlica i ha constituït la unitat bàsica d’una manera predominant d’entendre les relacions internacionals, la que les concep primordialment com relacions entre nacions-estat que defensen els seus interessos. El debat sobre si Catalunya és o deixa de ser una nació va ser intens durant la redacció i aprovació de l’Estatut de 2005-2006. Però abans d’entrar-hi, i a mode de preàmbul, deixeu-me parlar una mica de teoria del nacionalisme, i a l’apunt següent em centraré ja en el debat del període 2005-2006.

El model d’Ernest Gellner

Ernest Gellner, autor de Nations and Nationalism (1983), avançava dues definicions possibles de nació a les primeres pàgines del seu influent llibre:

1. Two men are of the same nation if and only if they share the same culture, where culture in turn means a system of ideas and signs and associations and ways of behaving and communicating.  (Dos homes [dues persones] són de la mateixa nació si, i només si, compartiexen la mateixa cultura, on cultura vol dir un sistema d’idees i signes i associacions i maneres de comportar-se i comunicar-se.)

2. Two men are of the same nation if and only if they recognize each other as belonging to the same nation. (…) A mere category of persons (say, occupants of a given territory, or speakers of a given language, for example) becomes a nation if and when the members of the category firmly recognize certain mutual rights and duties to each other in virtue of their shared membership of it.  (Dos homes [dues persones] són de la mateixa nació si, i només si, es reconeixen mútuament com a membres de la mateixa nació. (…) Una simple categoria de persones (posem, els ocupants d’un determinat territori, o els parlants d’una determinada llengua, per exemple) es converteixen en una nació si i quan els membres de la categoria reconeixen fermament determinats drets i deures mutus en virtut de la seva pertinença al grup.)

Ernest Gellner

Ernest Gellner

Gellner definia llavors nacionalisme com el principi polític que sosté que les unitats nacionals (les nacions) i les unitats d’administració política (a saber, els estats independents, encara que Gellner arriba a acceptar alternatives) han de ser congruents. La idea general de la definició de Gellner és antiga —l’havia expressada, per exemple, Enric Prat de la Riba a La nacionalitat catalana (1906): totes les nacions aspiren a constituir un estat. L’assoliment del principi del nacionalisme és, en conseqüència, l’estat-nació (nation-state en anglès).

Gellner, per tant, no va inventar res, sinó que va codificar com a model un principi ja existent, però la seva definició de nacionalisme em sembla molt encertada perquè permet encabir-hi tant els nacionalismes d’estat (nation-building nationalisms en anglès) —que són els que utilitzen els instruments i les estructures d’estat per provocar aquesta coincidència entre nació i estat, per fer que tots els administrats per aquell estat se sentin part de la nació afavorida— com els nacionalismes perifèrics (peripheral nationalisms en anglès) —que són els que no compten amb els instruments d’un estat i neixen de fet com a reacció a l’agressió que representa vers ells el nacionalisme d’estat (una reacció de causa-efecte que Gellner mateix deixa clara).

En el model de Gellner (que ha estat adoptat per altres teòrics del nacionalisme com Michael Hechter) el nacionalisme espanyol de matriu castellana i el nacionalisme català (molt especialment l’independentisme català) hi encaixen perfectament. Seguint el model de Gellner, Espanya seria una nació inacabada en el sentit que, tot i que ja disposa d’un estat, mai no ha aconseguit que tots els que són administrativament espanyols se sentin part de la nació espanyola, mentre que la nació catalana (tots els que se’n senten part) seria una nació que encara no ha aconseguit el seu objectiu: un estat català. Els dos nacionalismes continuen perseguint la coincidència de nació i estat: l’estat espanyol no aconsegueix que tots els qui són sota la seva jurisdicció se sentin part de la nació espanyola, mentre que la nació catalana no aconsegueix tenir l’estat independent que desitja. (Evidentment, el concepte estat-nació és a la pràctica impossible d’assolir i és plantejat per aquells que el defensen com un ideal: no hi ha manera de garantir que totes les persones administrades per un estat se sentin part de la mateixa nació.)

El nacionalisme espanyol

Aquest model de Gellner, que implica l’enfrontament i la incompatibilitat última entre nacionalisme d’estat i nacionalismes perifèrics, ha estat sempre clar per als teòrics del nacionalisme espanyol. Onésimo Redondo, fundador del moviment totalitari Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS), que es va integrar després a Falange Española, escrivia això el febrer del 1932:

En España, para muchas gentes, casi todo el pueblo, hablar del nacionalismo es ocuparse de las pequeñas particularidades del vasquismo, catalanismo o galleguismo. Precisamente estos movimientos son incompatibles, o al menos contrarios, al nacionalismo de que aquí hablamos: el nacionalismo español.

Com deixava entreveure Onésimo Redondo, el nacionalisme espanyol ha operat en els últims tres segles com si assumís perfectament el model que Gellner va codificar, però curiosament un dels seus esports preferits ha estat no reconeixer-se ell mateix com a nacionalisme, tot sostenint que només els nacionalismes perifèrics són pròpiament nacionalisme. (De fet, no és gens estrany que les elits polítiques dels estats independents ja reconeguts no es refereixin a la seva recerca de la cohesió nacional com a nacionalisme, sinó com a patriotisme, i això a Espanya ha esdevingut una veritable obsessió; ho vaig discutir molt especialment al meu llibre 500 preguntas al nacionalismo español.) En directa contradicció, si partim del model de Gellner, un altre dels esports preferits del nacionalisme espanyol ha estat negar als catalans la condició de nació. (Dic “en directa contradicció” perquè no es pot negar als catalans la condició de nació i al mateix temps titllar-los de nacionalistes perifèrics, ja que no hi ha pot haver nacionalisme perifèric sense un previ auto-reconeixement com a nació. Sí que pot haver-hi, però, un nacionalisme d’estat que parteixi simplement de les estructures d’estat i intenti llavors forjar una nació que no existia, com Gellner també apunta.)

Aquest segon “esport” del nacionalisme espanyol —negar que Catalunya (entesa com a conjunt de catalans) sigui una nació— va argumentar-se amb gran vehemència tant durant l’aprovació de la Constitució Espanyola del 1978 com durant l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006. En el següent apunt, “La Tercera Via: Què va passar amb l’Estatut (3)  El terme nació (II)“, entraré ja de ple en el debat al voltant de l’article 1.1 de la proposta d’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005: “Catalunya és una nació.” 

[Font de la imatge 1] [Font de la imatge 2]

3 thoughts on “La Tercera Via: Què va passar amb l’Estatut (2) — El terme nació (I)

  1. ICH KANN NUR ZITIEREN VON F.NITSCHES (ALSO SPRACH ZARATUSTRA)”STAATEN SIND DIE KÄLTESTE ALLE KALTE UNGEHEUER!!! U. FÜGE HINZU,SOLLCHE STRUCKTUREN FINDEN SICH HEUTE WIEDER EBENFALLS,IM GLOBALEN FINANZWESEN,DENN SIE BEFRUCHTEN MIT DER LIBIDO DES LOBBYISMUS ZIMMLICH ERFOLGREICH!!!

  2. […] de la definició que em sembla més encertada, la d’Ernest Renan. També vaig citar en el meu últim apunt dues definicions de nació que Gellner va avançar al seu llibre Nations and Nationalism (1983). […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: