La Tercera Via: Què va passar amb l’Estatut (1)

2

14 Novembre 2013 per Oriol Vidal-Aparicio

Deia a l’últim article que la millor manera que tenim de no repetir errors és mirar cap al passat, i que decidia reactivar ara el meu blog…

per fer una mirada al nostre passat recent amb una sèrie d’articles que recordaran què va passar amb els dos últims intents de Tercera Via a Espanya, l’Estatut català del 2006 i, abans, el Pla Ibarretxe per al País Basc, perquè em sembla evident que els que encara confien en l’encaix de Catalunya a Espanya estan tancant els ulls a la realitat.

Tal com vaig anunciar, començo amb l’Estatut. El 30 de setembre del 2005 el Parlament de Catalunya va aprovar la Proposta de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que havia de derogar l’Estatut del 1979. Era una proposta que posava el llistó de l’autogovern bastant amunt, si la comparem amb l’Estatut anterior, i que va comptar amb un consens sense precedents: 120 dels 135 diputats del Parlament (CiU, PSC-CpC, ERC i ICV–EUiA) van votar-hi a favor, i només 15 (PP) en contra. Tot i que els quatre grups parlamentaris que van acabar aprovant el text n’havien presentat propostes als seus programes electorals el 2003, vem haver d’escoltar allò que la reforma de l’Estatut no era cap prioritat de la gent, que no hi havia cap clam popular per fer-la (ho van dir, entre d’altres, Josep Piqué i Javier Arenas).

Les conseqüències del cop de porta espanyol
Alguns opinadors van avisar de les conseqüències d’ignorar o minimitzar la proposta catalana. Ho va fer Jordi Juan des de les pàgines de La Vanguardia (3/10/2005):

Cataluña ha enseñado sus cartas. Vivimos la hora histórica de resolver un viejo problema. Se puede seguir ignorando la realidad y despachar el asunto con un portazo. Lo único que se conseguirá es animar al independentismo.

(Jordi Juan, “Horas de sentir orgullo y esperar generosidad”)

També avisava Lluís Foix (La Vanguardia, 21/10/2005):

España no puede permitirse tener a Cataluña en permanente insatisfacción. Puede conllevar el problema a la manera orteguiana o bien puede acoger una Cataluña satisfecha con su autogobierno, con una financiación más justa y con acciones generosas que satisfagan la sensibilidad y sentimentalismo de los catalanes. (…) Pero si de estas negociaciones no sale un texto y un espíritu de consenso podríamos ver en los próximos tiempos manifestaciones millonarias en Madrid contra Cataluña y concentraciones igualmente masivas en Barcelona expresando su rencor hacia España.

(Lluís Foix, “Evitar el choque de trenes”)

Un editorial d’El País (“Reforma de la reforma”, 26/10/2005) argumentaba també que “un rechazo frontal a un texto avalado por el 90% del Parlamento catalán podría dar lugar a un conflicto de legitimidades”. I fixem-nos què deia aquells dies Rodríguez Zapatero (ja president) en una intervenció al Congrés dels Diputats espanyol (2/11/2005):

Lo que sería contrario al interés nacional y a la cohesión de España es responder con un portazo a la demanda que democráticamente nos traslada Cataluña, con un respaldo tan amplio y cumpliendo todos los trámites previstos en la Constitución.

L’alternativa a l’Espanya indissoluble sempre és la fi del món
Un dels avantatges que tenim ara és que l’espanyolisme va tenir una reacció tan exagerada, tan fora de mida, en episodis com el cas Carod (entrevista amb Otegi i entrevista amb ETA), el Pla Ibarretxe, i la proposta i posterior aprovació de l’Estatut de Catalunya, que ja ens coneixem moltes de les seves línies argumentals i d’acció. El meu llibre 500 preguntas al nacionalismo español (malgrat les moltes imperfeccions que li veig ara) volia ser un exercici dialèctic amb aquesta Espanya de la desmesura —amb la intenció de despullar-la davant de les seves fal∙làcies, diguem-ho tot. En vem sentir de tan grosses i tan desproporcionades llavors que ara semblem estar immunitzats contra la retòrica hiperbòlica que arriba de Madrid.

Fixem-nos què deia el ja expresident Aznar el 7 de octubre de 2005 davant del projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que només havia fet que proposar-se una setmana abans al Parlament, seguint totes les vies legals:

Estamos en uno de los momentos más críticos de nuestra historia en muchos años, en muchas décadas, y probablemente abocados a una grave crisis nacional. En menos de un año, poco más de un año, el actual Gobierno y su presidente han llevado a España al borde del abismo. España corre riesgos serios de desintegración, de balcanización, y de volver históricamente a las andadas. El desafío al Estado es total.

SPAIN AZNARL’espantall de la “balcanització” d’Espanya apareixia dia sí i dia també als mitjans de comunicació espanyols. La mera aprovació de la presa en consideració de la proposta d’Estatut per part del Congrés representava per a alguns el principi de la fi d’Espanya. Ignacio Sánchez Cámara escrivia a ABC (“España herida“, 20/10/2005):

Los representantes de la soberanía nacional aceptan a trámite un texto que decreta la muerte de la soberanía nacional. Se tramita, pues, en el Congreso la destrucción de España.

Dos dies abans el llavors portaveu del PP Eduardo Zaplana deia això de la proposta catalana:

…abre una puerta a la secesión de Cataluña, logra allí la desaparición del Estado, acaba con la igualdad de los españoles y rompe con el espíritu de la Transición.

Em pregunto si molts d’aquells que llavors van cridar “que ve el llop” s’adonen ara que el llop (la independència de Catalunya) està venint de veritat precisament perquè les aspiracions dels catalans, expressades a través dels seus representants amb un altíssim consens (gairebé el 90% dels diputats del Parlament), van veure’s frustrades en part gràcies a aquella retòrica exageradíssima, que va concretar-se políticament en les rebaixes que les Corts Espanyoles van fer del text i la invalidació que va fer el Tribunal Constitucional espanyol d’alguns dels seus articles essencials. Recordem que aquella era una proposta que se circumscrivia estrictament al marc juridicopolític espanyol, bo i demanant allò que Jordi Pujol va repetir tantes vegades: “una interpretació generosa de la Constitució”.

La pregunta clau continua sent: Van fer llavors (han fet després) les institucions de l’Estat espanyol algun esforç per entendre les demandes de major autogovern que venien de Catalunya? Van entendre les seves causes? Van mirar de trobar una solució de compromís?

Més sobre “què va passar amb l’Estatut” ben aviat.

[Font de la imatge]

2 thoughts on “La Tercera Via: Què va passar amb l’Estatut (1)

  1. Jordi Sàlvia escrigué:

    Molt bona anàlisi, Oriol. Gràcies.

  2. […] de dos apunts dedicats al tema (0 i 1), continuo amb un repàs de fets i declaracions que van produir-se durant el procés d’aprovació […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: