La Tercera Via: Què va passar amb l’Estatut (0)

2

12 Novembre 2013 per Oriol Vidal-Aparicio

Davant de l’esclat social de l’independentisme a Catalunya, ja clarament visible a tot el món amb les dues demostracions de força recents, l’Onze de Setembre del 2012 i del 2013, se’ns planteja una “tercera via” que en general diu que sí, que ja està bé que els catalans votem, però que la qüestió no és simplement independència sí o independència no, sinó decidir quin estatus polític volem, entre un ventall d’opcions que inclourien també el federalisme i el confederalisme en el marc espanyol. Josep Antoni Duran i Lleida s’ha destacat en la defensa d’aquesta Tercera Via, i últimament els dos presidents d’Iniciativa per Catalunya, Joan Herrera i Dolors Camats, s’han mostrat preocupats perquè no veuen clar que els votants habituals del seu partit, concretament els federalistes i els confederalistes, se sentin còmodes amb un referèndum de resposta binària, independència sí o independència no.

Imatge

Centrant-se en Duran, Jordi Barbeta explicava la Tercera Via així:

La posición inflexible e innegociable por parte del Estado se sitúa en la soberanía. Es decir, no se acepta ni se aceptará una consulta en la que los catalanes puedan optar por la independencia. En esta posición se muestran igualmente inflexibles tanto el PP como el PSOE. Para desbloquear el contencioso, la propuesta de Duran Lleida es evitar una pregunta directa sobre la independencia y situar la cuestión en el cambio de estatus político. Por eso Duran ha insistido tantas veces desafiando a Mariano Rajoy a que presente una alternativa seductora para los catalanes.

Continuava dient Barbeta que la posició que defensa Duran consisteix en (1) un pacte fiscal amb Espanya que permeti a Catalunya gestionar les seves infraestructures; (2) que la Generalitat tingui competència exclusiva en política lingüística, cultura i model educatiu; (3) presència institucional de Catalunya als diversos organismes internacionals; i finalment (4) una reforma constitucional que inclogui el dret a l’autodeterminació dels catalans. Realment tot sona perfectament possible en un futur immediat (ironia, senyores i senyors, ironia).

No cal dir que el problema principal dels que defensen la Tercera Via és la credibilitat. Per convèncer la majoria de la societat que és possible una tercera via a mig camí entre la independència i l’estatus polític insatisfactori d’ara, haurien de poder oferir proves més o menys creïbles que el govern espanyol està disposat a oferir a Catalunya un pacte d’esperit federalitzant i que a Espanya hi ha prou suport per poder tirar endavant una transformació d’aquesta envergadura, passant gairebé inevitablement per una reforma de la Constitució. Però no hi ha cap indici, si mirem cap als dos grans partits espanyols amb opcions de governar, PP i PSOE, que cap d’ells tingui intenció d’avançar cap a un nou pacte constitucional que inclogui una solució federal o el reconeixement del dret a decidir dels catalans. Ja reconeixia el mateix Duran a La Vanguardia (23/9/2013) que “La posibilidad de una tercera vía parece difícil si en el otro lado no hay nadie”. I, ara per ara, a l’altra banda no hi ha ningú. Hi ha Izquierda Unida, d’acord, però no hi ha ningú amb capacitat per fer canviar les coses. Dit d’una altra manera, no hi haurà cap oferta del govern espanyol, ni avui ni demà, en el sentit que Duran o els federalistes d’ICV defensen (i no oblidem que a ICV ja hi ha molta gent, entre ella destacats dirigents com Raül Romeva, que ha fet el pas a l’independentisme, entès com un federalisme reorientat cap a Europa).

Ja s’han fet diversos articles explicant molt bé per què aquesta Tercera Via és inviable o improductiva. Carles Boix en va fer una molt bona anàlisi en un article al diari Ara (resumit aquí). Toni Soler va analitzar recentment els dubtes de la cúpula d’ICV:

Si Herrera i Camats són sincers amb ells mateixos, saben que ni la federació ni la confederació són opcions viables si Catalunya no ha esdevingut abans un subjecte polític sobirà. Per tant, el dilema primari que hem de resoldre és si volem ser independents o no. La resta ja depèn de l’ús que vulguem fer de la independència. Si ICV és honesta en el seu plantejament, hauria de votar sí a la independència i, després, presentar-se a les eleccions constituents amb un programa que defensi la federació, la confederació o el que vulguin.

Crec que la millor manera que tenim de no repetir errors és mirar cap al passat, perquè, com Maquiavel (un filòsof injustament simplificat en el saber popular), crec que la naturalesa humana essencialment no canvia. I si decideixo reactivar ara el meu blog és precisament per fer una mirada al nostre passat recent amb una sèrie d’articles que recordaran què va passar amb els dos últims intents de Tercera Via a Espanya, l’Estatut català del 2006 i, abans, el Pla Ibarretxe per al País Basc, perquè em sembla evident que els que encara confien en l’encaix de Catalunya a Espanya estan tancant els ulls a la realitat. Començaré amb l’Estatut en el pròxim apunt.

[Font de la imatge]

2 thoughts on “La Tercera Via: Què va passar amb l’Estatut (0)

  1. […] a l’últim article que la millor manera que tenim de no repetir errors és mirar cap al passat, i que decidia […]

  2. […] de dos apunts dedicats al tema (0 i 1), continuo amb un repàs de fets i declaracions que van produir-se durant el procés […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: