Mariano Rajoy: cinisme, revisionisme històric, etnicisme obtús

6

4 gener 2013 per Oriol Vidal-Aparicio

Quan parlo de paraules buides, de respostes insubstancials, a l’hora de defensar la pertinença de Catalunya a Espanya, em refereixo, per exemple, a la resposta que Mariano Rajoy va donar al diputat d’ERC Alfred Bosch al Congrés dels Diputats el passat 31 d’octubre:

En la resposta a la sorprenent pregunta de Bosch (“Sr. Rajoy: ¿está usted a favor de la independencia de Cataluña?), el president del govern espanyol va contestar simplement:

Yo estoy a favor de que España siga siendo también de los catalanes, de que todos sigamos compartiendo y fortaleciendo nuestro proyecto común de vivir juntos y de aspirar conjuntamente a empresas que no podríamos alcanzar de otro modo.

En una segona intervenció, preguntat sobre si estava disposat a arribar a un acord perquè els catalans votessin sobre la independència de Catalunya, Rajoy va extendre’s en la seva explicació. Val la pena citar senceres les paraules de Rajoy, perquè no només contenen l’essència de la buidor del missatge de l’unionisme per a Catalunya, sinó que van més enllà i s’endinsen en el regne de la mentida, de l’intent desacomplexat de presa de pèl i del cinisme històricament revisionista:

Mi posición se la he resumido en la primera respuesta que le he dado. Ahora le voy a concretar algunas cosas. Mire, yo creo que son muchas las cosas que nos unen. Lo pienso. La historia: somos el pueblo de Europa que llevamos más años viviendo juntos; las personas, los sentimientos, las relaciones, el comercio, y la voluntad mayoritaria de vivir juntos. España es una nación plural, como plural es Cataluña. No todos piensan como usted o como yo. Y esa pluralidad es una gran riqueza. Y a nadie se nos pide que renunciemos a nuestra identidad, de gallegos en mi caso, de catalanes y de españoles, porque esas identidades enriquecen al conjunto y se suman, no excluyen en absoluto. Creo además que, aparte de estas cosas que nos unen, son muchas las cosas que hemos hecho juntos, y lo hemos hecho buscando consensos, en pro del bien común y de la prosperidad de todos. Nada bueno se hace rompiendo la baraja. Piense, por ejemplo, para no remontarnos allá a tiempos pasados, en los logros de nuestra democracia, en la extensión de nuestras libertades, en la integración en Europa, la consolidación de nuestro sistema de bienestar, las cotas nunca alcanzadas [sic] de autogobierno por parte de las autonomías, la prosperidad alcanzada los últimos 30 años… Estas cosas, a lo mejor la gente muy joven no lo saben, porque han vivido en esta época, que es de las mejores, la más reciente de la historia de España. Pero usted debiera saberlo. Y sobre todo lo que más nos une es lo que podemos hacer juntos en el futuro: afrontar la crisis, recuperar la economía, sentar bases sólidas para el futuro, aportar a ese gran proceso de integración (…) que es la Unión Europea, ese espacio de convivencia, de libertad, de democracia, de proyectos comunes, conjuntos, de integración de todos… Sobran objetivos comunes. Y yo creo que juntos, pues podemos hacer las cosas mejor y podemos hacer mucho más. Por eso digo, hay que hablar, hay que dialogar, hay que escuchar, hay que fijar objetivos comunes y eso es lo que quiere la mayoría, y lo que yo estoy dispuesto a hacer. Lo único que no se puede hacer es romper la baraja porque nada positivo se ha construido nunca en la historia de ningún pueblo, ni de ningún país, rompiendo la baraja, nada. Muchas gracias.

Discurs dogmàtic, ple d’apriorismes no justificats (ni lògicament justificables), i de maximalismes retòrics que no es corresponen amb la realitat. Si la capacitat d’anàlisi política del president del govern espanyol és la que demostren aquestes paraules, en els pròxims mesos assistirem, com era previsible, a un diàleg de sords.

Però deixeu-me analitzar algunes de les paraules del Sr. Rajoy. Sobre l’afirmació que “somos el pueblo de Europa que llevamos más años viviendo juntos“, caldria en primer lloc recordar que la Constitució Espanyola, en un exercici extraordinari d’ambigüitat, parla tant de “el pueblo español” (article 1.2) com de “los pueblos de España” (preàmbul). La conclusió necessària que n’hem de treure d’això és que el poble espanyol és un poble de pobles (cosa que segons Alejo Vidal-Quadras, per cert, seria “un absurd polític, lògic i semàntic” –igual que parlar d’una “bicicleta de bicicletas“, deia ell). Sr. Rajoy: és conscient que la Constitució afirma que el poble espanyol és un poble de pobles? En tot cas, quin criteri fa servir per afirmar que l’espanyol és el poble més antic d’Europa? Si el poble espanyol estigués compost d’altres pobles, no serien aquests preexistents, i per tant més antics que el poble espanyol? Però, en tot cas: i què? La seva versió del “mejor unidos” cau en un cert etnicisme, en un determinisme històric, que és l’antítesi de la lliure voluntat de construir junts, del “plebiscit diari” de Renan. Hem d’estar units perquè “sempre” ho hem estat, és l’argument de Rajoy. No és només absurd, sinó que a més és mentida.

Però per reforçar l’argument històric, potser conscient que Renan ja deia que la història està molt bé però no pot determinar en última instància la voluntat de ser i de construir d’un col·lectiu polític, Rajoy parla d’un suposada “voluntad mayoritaria de vivir juntos.” Sobta que s’hi refereixi quan precisament el govern espanyol (aquest i els anteriors) està dedicant (ha dedicat) els seus esforços més obstinats a negar-nos als catalans (i als bascos, i a qualsevol que ho pregunti) la possibilitat de mesurar, de quantificar aquesta voluntat. De quina voluntat majoritària parla, Sr. Rajoy? Què li sembla si la mesurem a través d’un referèndum? No? Però per què no? De què té por? Si tan segur està d’aquesta “voluntat majoritària de viure junts”, quantifiquem-la; en cas de quedar certificada per les urnes, pot estar segur que els catalans, proclius com som a la depressió col·lectiva, estarem calladets una bona temporada. Però no es negui aquest gust, Sr. Rajoy. Què li donarà més arguments que la força dels vots? Tingui una mica de dignitat i faci com el primer ministre Cameron al Regne Unit, que respectarà la voluntat dels escocesos sobre el seu futur polític. No sigui com el nen que s’endú la pilota a casa quan li han pitat un penal en contra. Ja sabem que la pilota és seva, Sr. Rajoy, però una mica de joc net, sisplau. Cobardia o dignitat: vostè tria.

Afirma també, Sr. Rajoy, en el súmmum del cinisme, que “a nadie se nos pide que renunciemos a nuestra identidad, de gallegos en mi caso, de catalanes y de españoles, porque esas identidades enriquecen al conjunto y se suman, no excluyen en absoluto.” Voldria recordar-li que, sent com és la llengua una part importat de la identitat de les persones, als no castellanoparlants se’ns prohibeix expressar plenament la nostra identitat quan se’ns impedeix parlar la nostra llengua al lloc que simbolitza la sobirania nacional, les corts legislatives que representen teòricament la voluntat popular de tots els espanyols, o quan se’ns impedeix que ens dirigim en la nostra llengua a les institucions de l’Estat, o quan constatem que el nostre passaport no està en la nostra llengua (hi ha lloc per al castellà i nou llengües estrangeres, però el català, el basc o l’aranès, per exemple, es veu que no hi cabien), i per tant se’ns demana que renunciem a la nostra identitat a l’hora de ser espanyols. Se’ns recorda constantment, Sr. Rajoy, que només es pot ser plenament espanyol en castellà. El castellà no és la meva llengua, Sr. Rajoy, ni forma part de la meva identitat. No hi tinc res en contra, i m’alegro de dominar-lo suficientment com per haver-hi publicat un llibre (i com per adonar-me dels errors gramaticals de la seva intervenció en la resposta al Sr. Bosch), però no forma part de la meva identitat. El castellà el visc, de fet, com una realitat imposada: cal que li recordi la història legislativa sobre règims lingüístics a l’Estat espanyol? Llegeixi’s La persecució política de la llengua catalana (1985), de Francesc Ferrer i Gironès, Sr. Rajoy, i si li queda un mínim de dignitat intel·lectual deixarà de dir que a Espanya “a nadie se nos pide que renunciemos a nuestra identidad.” Informi’s sobre el règim lingüístic legal de països com Suïssa o Bèlgica i entendrà què és realment el respecte a la diversitat.

Encara més: quan demana que ens fixem en “las cotas (…) alcanzadas de autogobierno por parte de las autonomías” des de la recuperació de la democràcia, creu estar aportant un argument en contra de la independència? No li sembla que els catalans tindríem encara més autogovern en una Catalunya independent?

En resum, la qüestió de fons és aquesta: quin d’aquests arguments buits de contingut, en aquesta veritable col·lecció de brindis al sol, ha de convèncer un català que continuar formant part del projecte espanyol val la pena? Quina d’aquestes coses (preservar “les llibertats” dels catalans, la seva prosperitat, el seu bé comú, la consolidació del seu estat del benestar…) no podríem aconseguir els catalans més i millor com a ciutadans d’una Catalunya independent membre de la Unió Europea? No sembla que als catalans ens estiguin convidant a “sentar bases sólidas para el futuro” (qué vol dir això exactament?), sinó comminant a acatar un marc institucional que ara mateix rebutgem àmpliament (les proves, via eleccions i via enquestes, són irrefutables: federalistes i independentistes conformen ara mateix una majoria amplíssima de la societat catalana).

Personalment penso que el diàleg amb un govern tan cínic i tan obtús és impossible. Un govern incapaç d’analitzar amb un mínim d’objectivitat les demandes de la societat catalana, el seu actual memorial de greuges, el perquè del seu malestar, de la seva incomoditat, no és un govern que tingui voluntat de solucionar res.

El govern espanyol no té cap intenció d’enfrontar-se a l’arrel del problema: el dèficit d’autogovern d’una societat catalana que no necessita tuteles de ningú, menys encara d’un govern, l’espanyol, que ha demostrat estar disposat a ignorar sempre que faci falta els interessos i la voluntat de la societat catalana, expressada a través dels seus representants al Parlament de Catalunya. L’Estat espanyol modern, assentat sobre les bases de l’administració de Felip V, sempre ha viscut la diversitat cultural com una molèstia, i no té avui, igual que no tenia ahir, cap vocació de respectar la voluntat d’autogovern dels catalans, que persisteix en el temps amb gran tossuderia i no té res de circumstancial. La qüestió, ras i curt, és que l’interès nacional espanyol tal com és entès per les elits polítiques dominants a Madrid és incompatible amb el lliure desenvolupament de la societat catalana, i que els esculls que Espanya posa contínuament al govern de Catalunya i als seus ciutadans representen una ingent i constant pèrdua d’energia que Catalunya no es pot permetre.

Escoltant aquesta intervenció de Rajoy, i llegint el seu article a La Vanguardia el 6 de desembre passat, només es pot concloure que el timoner del vaixell espanyol ha renunciat a mantenir un diàleg mínimament constructiu amb el govern català, i que opta per enrocar-se en una retòrica buida que no es diferencia en gairebé res de la que emprava el franquisme. (Recordem les paraules de l’anomenat testament polític de Franco: “Mantened la unidad de las tierras de España, exaltando la rica multiplicidad de sus regiones como fuente de la fortaleza de la unidad de la Patria.” Amb perdó: quins collons tenia el dictador!) Quan aquesta retòrica no va acompanyada de fets, sinó de voluntat lingüicida, de menyspreu constant i d’ofec a tota identitat que no sigui la castellana disfressada d’espanyola (aquest concepte el vaig discutir a bastament al meu llibre 500 preguntas al nacionalismo español, especialment als apartats “¿Es España Castilla? ¿Es Castilla España?” i “¿Son españoles los catalanes y los vascos?” del capítol 12), les paraules les hem de llegir de la mateixa manera que les del testament de Franco: com una mostra de cinisme extrem, de despotisme illetrat (dir-ne il·lustrat seria dignificar-lo excessivament), i de xovinisme homogeneïtzador i casernari disfressat de retòrica amable; en definitiva, com un intent de presa de pèl de dimensions còsmiques.

El repte, Sr. Rajoy, continua en peu: doni arguments de veritat als catalans, no retòrica pseudofranquista. L’independentisme ha desenvolupat, especialment en els últims 25 anys, un argumentari sòlid —que tothom que vulgui estar informat coneix— molt sovint basat en estudis acadèmics rigorosos i en la convicció moral que en última instància és la democràcia la que ha de decidir legítimament l’estatus juridicopolític dels catalans, com ho va fer a Noruega, al Quebec o a Montenegro, i com ho farà a Escòcia (i trio, expressament, dos països que es van independitzar, un que no i un que encara no sabem que farà). Aquesta col·lecció de tòpics és tot el que ens pot oferir com a resposta?

6 thoughts on “Mariano Rajoy: cinisme, revisionisme històric, etnicisme obtús

  1. Kenneth escrigué:

    La seva falta d’arguments és el nostre avantatge, però la guerra serà llarga i el seu joc brut no es farà esperar. Rajoy no parla (gaire), prefereix fer parlar als ministres o delegats autonòmics i això sembla l’estratègia de qui té alguns asos a la màniga.
    Caldrà estar amatent i vigilar molt bé els diferents aparells de l’estat espanyol.
    Salut i Independència!

  2. Fer servir el cap escrigué:

    Es que simplement fent servir el cap i raonant una miqueta, qualsevol persona pot deduïr la gran mentida que ens està fotent el govern espanyol jornada rere rorjnada.

  3. […] consulta per dilucidar-ho. Alguns mitjans van ser explícits en la lectura dels fets. Jo mateix, en un article dedicat a Mariano Rajoy, vaig voler posar de manifest la incoherència del discurs de Rajoy, que ha negat sistemàticament […]

  4. […] per dilucidar-ho. Alguns mitjans van ser molt explícits en la lectura dels fets. Jo mateix, en unarticle dedicat a Mariano Rajoy, vaig voler posar de manifest la incoherència del seu discurs, perquè ha negat […]

  5. […] per dilucidar-ho. Alguns mitjans van ser molt explícits en la lectura dels fets. Jo mateix, en unarticle dedicat a Mariano Rajoy, vaig voler posar de manifest la incoherència del seu discurs, perquè ha negat […]

  6. […] Rajoy ha parlat d’una “voluntat majoritària de viure junts”, tot i que el govern espanyol (aquest i els anteriors) i gran part de l’unionisme espanyol han […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: