“Les raons de l’unitarisme”, de Miquel Puig

7

29 Desembre 2012 per Oriol Vidal-Aparicio

MiquelPuig_AraMiquel Puig ha publicat un article molt interessant al diari Ara. El lector d’aquest blog sabrà reconèixer fàcilment el perquè del meu interès: la coincidència amb el tema principal de “Catalunya: Per Què Espanya?Puig fa un molt bon resum dels arguments d’aquells que defensen “el manteniment de Catalunya com a part integrant d’Espanya”, i els divideix en racionals i sentimentals.

Puig coincideix clarament amb mi en una cosa: els arguments unionistes pretesament racionals són febles. O bé són de caire merament particular (per exemple: “no vull la independència perquè tinc un negoci que ven molt a Espanya i si ens independitzem temo la irracionalitat dels espanyols, que podrien deixar de comprar-me per mostrar el seu rebuig a tot allò català”) o bé no troben suport en la realitat —molt especialment es refereix als arguments que intenten justificar “que formar part d’Espanya és un bon negoci per a Catalunya”:

He procurat estudiar tots els arguments que s’han publicat en defensa d’aquesta tesi, i haig de dir que no he aconseguit veure-hi gaire substància, la qual cosa no hauria de sorprendre a ningú, perquè el contrari implicaria que la independència hauria estat un mal negoci per a Noruega, Estònia o els Estats Units d’Amèrica, entitats que, en el seu dia, es van escindir de països molt més grans. No hi ha cap evidència que als països petits els vagi pitjor que als grans, i és inqüestionable que el dèficit fiscal català, i amb independència de si el considerem gran o petit, just o injust, existeix i que la seva desaparició seria “un bon negoci per a Catalunya”.

Puig repassa llavors els arguments de caire legalista, que jo mateix vaig analitzar en un parell d’articles a Vilaweb (1 i 2). Sense dir-ho explícitament, Puig sembla coincidir a fer la mateixa distinció entre legalitat i legitimitat que jo presentava en aquells articles (no pretenc haver descobert la sopa d’all, només faltaria: aquesta distinció és més vella que l’anar a peu), explicant que quan una minoria es revolta contra una llei que considera injusta sovint no té més camí que caure en la “il·legalitat”, fins que la majoria accepta les seves reclamacions:

La segona raó racional és el legalisme. Les societats civilitzades es basen en l’imperi de la llei, i les minories s’han de subjectar, en principi, a les majories. Ara bé, el progrés de la humanitat sempre ha vingut de la mà de minories que no han acceptat la legalitat i han aconseguit canviar-la. (…) [L]a democràtica Gran Bretanya va enviar a la presó Bertrand Russell i moltes sufragistes britàniques per insubmissió, i a la forca als homosexuals per immoralitat (fins al 1861), abans de legalitzar les seves postures.

Finalment, Puig analitza les “raons sentimentals” (que són les que jo identifico en aquest blog com a “pseudoarguments”), i diu que són de tres tipus: les que apel·len a la por, les que apel·len al ressentiment i les que apel·len a l’afecte.

Sobre les primeres:

La por al desconegut és universal, i ha estat explotada a fons sobretot pel PP: que si els pensionistes no cobrarien, que si els creditors tampoc, que si els títols universitaris no valdrien, etc. En particular, el PP, des del govern i des del partit, ha esgrimit l’amenaça d’una Catalunya a qui Espanya condemnaria a l’aïllament.

En aquest mateix blog he analitzat altres “arguments de la por” escampats pel PP i per Ciutadans durant l última campanya electoral, com el que afirmava que els catalans perdrien la nacionalitat espanyola si Catalunya s’independitzés. Mentre a molts això ens preocuparia ben poc, és tan cert que (1) aquest argument fa por a alguna gent, possiblement la que més dubta dels beneficis de la independència, com que (2), amb la Constitució a la mà, l’argument és absolutament fals. (Per cert: en l’article en què analitzava aquesta qüestió vaig ometre una conclusió important: el fet que cap català pugui ser obligat, amb la Constitució Espanyola a la mà, a perdre la condició de ciutadà espanyol, també implica que cap català perdrà la condició de ciutadà de la Unió Europea, es resolgui com es resolgui la qüestió de la pertinença de Catalunya a la Unió.)

Sobre les segones raons, les que apel·len al ressentiment:

El ressentiment és, per contra, un sentiment minoritari, però molt fort entre minories polititzades i intel·lectuals, per a les quals és tan insuportable la idea que mani el veí que prefereixen que ho facin des de fora. Gràcies a aquests sentiments Hernan Cortés va poder vèncer l’imperi asteca. Quan Francesc de Carreras, el dia 12 d’octubre, pronosticava que “una Catalunya independent seria una cosa com Sicília, un lloc on hi ha vendettas, corrupció i gangsterisme”, estava expressant un sentiment molt intens, però que no té cap base racional (…).

Sobre les terceres, les que apel·len a l’afecte (a la germanor entre catalans i espanyols, o la idea que “som la mateixa cosa” i per tant separar-nos seria antinatural):

Finalment, tenim tots aquells catalans, segurament molts, units sentimentalment a Espanya. Poden pensar que Espanya està mal governada o que el tracte que rep Catalunya no és just, però no per això donaran suport a l’independentisme.

El més interessant de l’anàlisi de Miquel Puig ve al final. Diu Puig que mentre als independentistes catalans ens interessa situar el debat a l’eix racional (que es pot concretar en la discussió de raons d’autogovern, raons econòmiques i raons culturals), als espanyols unionistes els interessa situar-lo a l’eix sentimental, perquè les raons sentimentals “són més poderoses que les racionals” i per tant més difícils de combatre (és allò de “El cor té raons que la raó no entén”). Però recordem que Puig parla de tres tipus de raons sentimentals: por, ressentiment i afecte. Quin dels tres tipus li interessa més a l’unionisme? Puig considera, i hi coincideixo, que mentre a llarg termini el millor que podria fer l’unionisme per als seus interessos seria centrar-se en els arguments de l’afecte (allò que deien els canadencs als quebequesos: “no marxeu!”), majoritàriament ha optat pels arguments de la por i el ressentiment, i a la llarga aquesta línia argumental “no fa més que justificar que el millor que podem fer els catalans és arrencar a córrer”; en altres paraules, no fa més que recordar-nos als catalans com n’és de poc atractiu el projecte espanyol.

El cert és que els mitjans de comunicació ens en proporcionen desenes d’exemples cada dia: perdedores les seves “raons racionals” i veient-se obligat a concentrar-se en les “raons sentimentals”, l’unionisme està preferint majoritàriament l’amenaça i el ressentiment a una suposada fraternitat. Perduda en gran mesura la batalla intel·lectual (la dels arguments racionals, la que hauria de concentrar-se a presentar el projecte espanyol com a beneficiós per als catalans), heus aquí una estratègia que és tota una garantia de fracàs, també des del punt de vista moral.

7 thoughts on ““Les raons de l’unitarisme”, de Miquel Puig

  1. Kenneth escrigué:

    Molt interessant. Cec que els raonaments són molt encertats. El discurs dels politics unionistes és ben fluix i es centra en la desqualificació i la ruptura o el trencament. Personalment ja em va bé, cada cop que obren la boca perden adeptes.
    Salutacions.

  2. DESPERTA FERRO!!!VISCA CATALUNYA!!!!!!!!!!

  3. Sr,Prim escrigué:

    Els independentistes no us en sortireu mai de convèncer als no nacionalistes si els vostres arguments sempre reflexen mitges veritats o proposen debats en marcs conceptuals on ja hi han idees preconcebudes. Aquest és un article ple de fal·làcies pels qui ja estan convençuts (no potser d’altra manera al panflet d’ERC que és l’ARA). Però bé, anem al gra, ja que vostè es fa ressó del l’article i del tema general de les “raons de l’unionisme”.

    Una cosa s’ha de reconèixer, és que Miquel Puig posa en contexte i sobre la taula els “arguments irracionals” tant del nacionalisme català com l’espanyol. Però com ja s’intueix pel que es diu entre linies, els arguments irracionals no tenen cap paper en un debat seriós. Precisament perquè son sentiments i no es poden argumentar, aquest tipus d’idees s’han d’apartar.

    Primer de tot: Els arguments haurien d’originar-se sempre des de la part que es vol independitzar. És una fal·làcia proposar arguments per l’unionisme quan aquest no proposa cap trencament. La part que és vol trencar o les persones que proposen aquest trencament, han de dir perquè ho volen fer. Per començar, s’haurien d’aportar bones raons per respondre les següents preguntes: Què es vol obtenir amb la independència? Independència de la comunitat autònoma de Catalunya o de la “nació pancatalana”? Perquè Balears i València poden o no poden votar? Quin és el model d’estat que es proposa? (D’això no n’ha parlat absolutament ningú) Per a què es vol un nou estat? Una còpia del famós “palco del Bernabeu” però al camp Nou? (D’això ja en tenim, gràcies) Qui en forma part i qui no? Què passa amb la gent que vota NO? Amb els barris, ciutats, comarques o regions senceres que votin NO? I què passa si surt el NO? Quins son els motius econòmics que tant es pregonen? Catalunya es podria independitzar perquè es considera expoliada, però també ho podrien fer totes les persones de classe alta que consideren que paguen proporcionalment excessius impostos i que també se senten expoliats per l’estat. De fet, a França les grans fortunes ja s’estan “independitzant”. Perquè és aberrant el que fa Depardieu i no el que vol fer la gent que pregona la independència? I ja de pas, perquè es parla “d’expoli” a Catalunya si els que paguen son individus o empreses? De quina legitimitat es parla quan es contraposa amb la legalitat? Es la legitimitat independentista la que donen els vots sumats d’ERC, la CUP (que no sumen cap majoria) i els diputats de CiU que estan a favor de la independència (que ja sabem que no ho son tots ni de bon tros)? O és la legitimitat del concepte de “nació” (en tot cas, un constructe sentimental de mitjants del s. XIX)? Quins son els motius que fan tant indissoluble el salt des de la “nació cultural” a les estructures d’estat?

    Com veieu, abans de buscar les raons del que considereu “enemic”, se n’haurien de trobar per la independència. D’altra banda, els “arguments” que es proposen per a l’unionisme en l’article no els defensaré, perquè precisament parteixen d’un marc de referència independentista on es parla de la viablitat d’un estat com si fos una entitat abstracta. Es clar que Catalunya és viable com a estat. I la provincia de Barcelona també. I el barri de Gràcia, ja posats (el Vaticà no és molt més gran).

    El marc de referència des del qual s’ha de parlar és la realitat que ens envolta, i en aquest cas és el d’Espanya com a nexe i en tot cas, punt de partida. Espanya, per exemple, forma part de la ONU, la OTAN, la OCDE, la UE i té llaços polítics, socials i culturals importants amb tota llatinoamèrica. Catalunya, com a hipotètic país independent no tindria absolutament res d’això i no depen directament d’ella formar-ne part, ni que ho vulgui. El cas de la Unió Europea que tant es pregona és dramàtic: no és quelcom que es pugui decidir només des de Catalunya. És obvi que això crea motius per a la incertesa. Una incertesa fonamentada i que, de fet, és la que defineix el projecte polític independentista i les seves “raons”.

    De veritat les pot aclarir algú sense haver de fer referència al nacionalisme (ideologia dominada pel sentiment)? Jo crec que no.

  4. conxitavidal escrigué:

    El mínim a dir del comentari que deixa Prim és que, a part les consideracions sobre racionalitat i irracionalitat, totes le qüestions que proposa per als independentistes, totes, podrien plantejar-se també als unionistes: què passa si en una votació a tot l’Estat, una part, Catalunya, vota diferent de la resta de castellans, andalusos, lleonesos, etcètera? És un exemple. Es pot fer amb totes les altres qüestions. Feu-ne l’exercici.

    La realitat que ens envolta, d’altra banda, és, justament, el problema. Si la seva legalitat no permet accedir a la legitimitat (llegeixi’s, referèndum), no són els catalans que ho han d’argumentar, sinó la legalitat coactiva que diu que ho impedirà. En nom de què o de qui, ho faria? Quina altra sortida ofereix?

    Per cert, ‘pàtria’ és un concepte irracional (sentimental); ‘nació’ és racional des del seu naixement com a concepte, siguem bons hegelians.

    I una cosa més, la independència no és una pura qüestió de money, encara que això sigui la “contradicció principal” a través de la qual s’expressa àmpliament (o es fa més visible la subordinació existent). El que per sobre de tot compta (i d’aquí el referèndum) és ‘la voluntat’ dels catalans (siguem “anacrònics”: “és català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya, i vol ser-ho, clar) de ser-ho completament i no tan sols fins allà on se’ls ‘permeti’ ser-ho. La constitució ha de servir per equilibrar els col·lectius, no perquè s’imposin els uns damunt els altres… fins en qüestions tan pròpies com la llengua!

    Dit això, s’aprecia el to dialogant adoptat pel comentarista. Així hauria de ser sempre. Esclar que, ho és? Només cal mirar les tevés, ràdios, diaris…, no fets a Catalunya. El discurs de traç gruixut, quan no merament l’insult, com a criteri dominant.

    Salut, companys.

  5. Sr,Prim escrigué:

    Gràcies per la resposta, però no faci trampes: hom ja està votant de manera diferent arreu de l’Estat. El que no canvien son “les normes” que regeixen la possibilitat de que cadascú voti el que vulgui. És d’això del que estem parlant, i de quin dret hi ha que una part canvii les normes amb la que tots funcionem.

    Respecte al conflicte de legitimitat que vostè posa sobre la taula, és discutible i ni molt menys tant clar com el dibuixa. Per això li plantejo totes les preguntes i té raó quan les fa servir contra l’unitarisme. Existeixen moltes legitimitats possibles, per començar la de les minories socials que tenen veu en una societat democràtica i moderna. Per exemple, la de la gent que “se sent espanyola” a Catalunya, entre d’altres. Ningú recorda mai que en democràcia, la voluntat de la majoria ha d’anar seguida del respecte a la minoria. I això no agrada a tothom, ni als nacionalistes espanyols que veuen el nacionalisme català com a quelcom molest, ni els nacionalistes catalans que veuen el nacionalisme espanyol “a casa seva”. Podriem a partir d’aquest arguments i entestar-nos en un ball de xifres: si hi ha prou gent que decideix una cosa en un determinat contexte, aquesta hauria de ser la que “mana”. Però em sembla que això és desviar el debat: primer cal considerar la legitimitat i marcar els límits del contexte, i a partir d’aquí els números.

    Un exemple: Hi ha una majoria social bastant amplia a Espanya que es considera catòlica. Però l’estat espanyol es declara “aconfesional” en la seva constitució. Perquè no realitzar un referendum que respongui a la majoria social del país i resolgui el tema en una pregunta? Semblaria el més lògic. Però hi ha un parell de motius que fan que això no sigui possible: primer de tot, no és una qüestió prioritaria (Hi ha una frase que m’agrada molt i que diu: “la política és una qüestió de prioritats”), i segona, no és desitjable que un estat modern faci imposicions sobre un aspecte que clarament pertany a la llibertat individual i de consciència de cada ciutadà.

    En el cas del referendum català, sembla que es tracta d’una qüestió prioritaria a molts nivells i per a molta gent (això no ho negaré pas), però aquesta no és una condició suficient que en motivi la seva realització. Perquè… Què passaria si un referendum com aquest malmetés la llibertat individual i de consicència dels ciutadans? Si em permet, m’agradaria discutir aquest punt amb profunditat.

    Caldría potser fer una definició més acurada respecte el concepte de nació, de la seva existència, i de la seva validesa moderna. El concepte de nació tal com l’entén el catalanisme actual deriva d’un versió del romanticisme alemany de mitjants del segle XIX i de la seva evolució política durant el segle XX. Els principis d’aquesta visió nacionalista no son purament descriptius: son elements conscienment reunits entorn d’un ideari de principis reivindicatius: una cultura, una llengua, una historia… o una raça (no és el cas del nacionalisme català, per sort). Suposo que el pas del nacionalisme cultural al polític no és gaire dificil, tot i que d’entrada, no és tant evident: Jaçint Verdaguer o Joan Maragall, per exemple, son admiradors en alguns trams de la seva obra del que ells anomenen la gran patria comuna espanyola i cal recordar que el catalanisme polític expressat a través de les urnes no sorgeix fins els inicis del segle XX. El cas és que el nacionalisme polític utilitza el nacionalisme cultural per legitimar la seva pròpia definició de ciutadà… De ciutadà català, concretament. És una definició que s’ha anat refent al llarg del segle XX fins arribar al cas una mica ambigu del català “que viu i treballa a Catalunya”, que deia Pujol.

    Queda clar que la nació cultural és racional, però la seva significació política o l’addesió que en requereix (ser nacionalista), no son el mateix. Per exemple, jo sóc català, parlo català, la meva llengua materna és el català (treballo a Catalunya també!) i fins i tot puc reconèixer un trets culturals o històrics concrets en el territori català, però tot això no em fa nacionalista. I això és perquè voluntariament no m’addereixo als principis de la definició de ciutadania del nacionalisme. D’aquí se’n deriva un un dels punts que se sol passar per alt: si no hi haguéssin nacionalistes catalans, no existiria la nació catalana. Sembla una obvietat, però cal recordar-ho, sobretot perquè d’aquí s’en desprenen els límits de la legitimitat de la consulta.

    Caldria estudiar detingudament l’imbricació d’una ideologia i la seva significació sentimental i identitària. És un tema complex. El nacionalisme apela el cor i l’estomac de l’individu i de la col·lectivitat, a més del pensament. Però com deia en el post anterior, crec que la política hauria de ser argumentativa: s’han de poder rebatre les idees de forma racional, sense donar excessiva importancia als sentiments o la irracionalitat.

    Crec que la meva adhesió a la ciutadania i a la societat com a col·lectiu hauria de partir de la meva llibertat individual. Hi ha gent, com jo mateix, que considerem la possibilitat d’un “patriotisme” ciutadà lluny del nacionalisme: m’addereixo lliurement a un estat modern que garanteixi els meus drets i deures de forma justa i equilibrada i en la qual, ni la llengua, ni el lloc de naixament, ni les meves creences, ni la meva orientació sexual, siguin una condició indispensable o necessaria per formar-ne part. No li dec a aquest teoric estat cap mena de lligam sentimental: només el que es desprèn de la meva participació per a fer-lo més just, més igualitari i amb més possibilitats de desenvolupament. Pot garantirme això un nou estat català? O plantejat d’una altra manera: perquè no podria garantirme això un estat espanyol? És una simple qüestió de respecte cap a la diferència en la creació de la meva pròpia indentitat, i això s’ha d’exigir de qualsevol projecte polític que vulgui ser modern. Potser a Espanya sembla que això no sigui possible… Però perquè optar pel trencament i no per la reforma?

    El problema del referèndum és que presuposa l’existència d’una voluntat col·lectiva comuna (només la nacionalista, i això ja ha quedat clar que és reduccionista), sobre la qual se sustentaria el nou Estat. A mi no em sembla un bon principi. Hi tinc cabuda jo mateix en aquest nou estat? O qualsevol persona que de manera conscient tingui un altre tipus de sensibilitat o idea de la ciutadania? Eliminaria això l’existència d’altres nacionalismes? (per exemple, l’Aranès, que ja està traient el cap). Crec que no. I sempre serà així mentre partim de la idea del tradicional estat-nació. Això s’ha de superar. Els limits territorials concrets que hem de heretat seran més o menys justos, però no podem estar discutir eternament si son els que toquen. Cal una reforma elemental per donar cabuda a tothom, sigui quina sigui la seva sensibilitat. I això jo entenc que no es pot fer des de cap nacionalisme.

  6. Sr,Prim,

    Precisament per superar el debat aquest de la nació, d’haver-se d’adherir a una manera d’entendre la comunitat política, etc., vaig escriure aquest apunt: https://catalunyapqespanya.wordpress.com/2012/11/15/som-una-nacio/

    Em preguntava, precisament, si té cap importància que siguem o deixem de ser una nació.

    Està clar que en una comunitat política mai no hi haurà una total identificació entre, d’una banda, els valors i els ideals dels membres i, de l’altra, els suposats “mínims comuns denominadors” de la comunitat (les característiques que atribuïm a la comunitat): no cal que hi sigui aquesta identificació i el poder polític no l’hauria d’exigir (tampoc l’opinió pública). Per això, quan et preguntes “Pot garantirme això un nou estat català?”(i després et preguntes també per què no t’ho garanteix l’estat espanyol), penso que aquest punt no té a veure amb el debat “independència sí o no”, ja que et pots fer aquesta pregunta de qualsevol estat reconegut. (També ens podem preguntar sobre la corrupció, i és evident que és millor que no n’hi hagi enlloc, però això no és un argument a favor o en contra de fundar un nou estat, a no ser que es pogués demostrar que el nou estat seria especialment corrupte).

    En fi, m’agradaria que em diguessis què et sembla el meu article sobre el tema de la nació, perquè crec que hi ha alguns punts de coincidència amb el que tu dius.

  7. […] tractat aquesta qüestió de forma breu especialment en aquest article, i encara més breument en aquest altre. En aquest estudi de 27 pàgines, publicat originàriament en castellà, analitzo el marc […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: