“Aixecar fronteres és anacrònic!”

12

23 Novembre 2012 per Oriol Vidal-Aparicio

Un dels pseudoarguments preferits de l’unionisme és que “en un món globalitzat ja no té cap sentit reclamar la independència”. Equiparar el “secessionisme”, el “separatisme”, el “regionalisme” o el “particularisme” amb una certa mentalitat “retrògrada” o “anacrònica” no és nou. Fixeu-vos què deia Cánovas del Castillo als seus “Estudios del reinado de Felipe IV” (Obras, 1888):

Todavía padecemos, que es triste cosa, algunos síntomas de la mortal enfermedad del particularismo, que, con nombre de regionalismo, intenta con nosotros caminar en opuesto sentido a la civilización moderna, que tiende a fundir, no a disgregar, los pueblos de una misma raza.

Adaptant aquest argument a la idea de la globalització, el Ministre d’Afers Exteriors espanyol, García-Margallo, va dir durant la campanya de les últimes eleccions basques que “en la globalización no hay estados soberanos” i que “hablar de soberanía en el siglo XXI es hablar de ir en diligencia cuando se va en tren de alta velocidad”. Desconec si va aclarir en què consisteix aquest “tren d’alta velocitat”, però sobta moltíssim que algú que va dir això afirmés poc després, en un atac d’incoherència, i aquest cop dirigint-se als catalans, que un dels dos “preceptes capitals” de la Constitució Espanyola és que “la sobirania resideix en tot el poble espanyol”.

Durant la recent campanya a Catalunya hem sentit sovint arguments semblants, sobretot en boca d’Alícia Sánchez-Camacho (PP) i d’Albert Rivera (Cs). Aixecar fronteres, vénen a dir, és una cosa del passat. Ara que el món camina amb pas ferm cap a la globalització, ara que la Unió Europea ens porta cap a la integració política, els “separatistes” volen posar fronteres allà on ja no n’hi havia.

L’argument és d’allò més justet. A Catalunya és difícil trobar independentistes que defensin la sortida de la Unió Europea. El que defensen CiU, ERC o Solidaritat, per exemple, és que Catalunya tingui unes fronteres com les que hi ha actualment entre Espanya i França, entre Bèlgica i els Països Baixos, o entre Alemanya i Àustria, és a dir, aquest mateix tipus de fronteres que “ja no existeixen”. En tot cas, els únics que semblen interessats a aixecar fronteres més altes que aquestes són els que des de l’unionisme amenacen que Espanya vetarà la continuïtat de Catalunya a la Unió Europea. Però no havíem quedat que no els agradaven les fronteres? Si els catalans votessin clarament a favor de tenir un Estat català, lluitaria la Sra. Sánchez-Camacho per què les fronteres entre Espanya i Catalunya fossin igual d’inexistents que les que hi ha entre Espanya i França? Ja que als unionistes els agraden tan poc les fronteres, podem estar tranquils que, en cas d’assolir la independència, faran tot el possible per garantir la continuïtat de Catalunya dins de la Unió?

Una variant de “l’argument de l’anacronisme” és la que expressava Patxo Unzueta fa més d’una dècada al seu article “De interés para nacionalistas” (El País, 26 de febrer del 1998):

Los nacionalistas catalanes y vascos, europeístas de larga data, no ignoran que la construcción de la Unión Europea se caracteriza por la constante transferencia de soberanía de los Estados a instancias supranacionales, y que ello relativiza enormemente conceptos como el de autodeterminación: sería absurdo reivindicar estatalidad propia para transferirla a continuación a la UE.

Aquest pseudoargument no pretén fer por amb la sortida de la Unió Europea, sinó que pretén presentar com una evidència que “és absurd reivindicar estatalitat pròpia” dins de la Unió perquè suposadament els Estats ja no compten. Això, que demostra una gran ignorància de la naturalesa confederal (com a pacte entre Estats) de la Unió Europea, ja s’ha respost moltes vegades: ningú no reivindica una “independència total” en el sentit clàssic —és per això que Artur Mas evita parlar d’independència, o almenys aquesta és l’explicació que ell dóna (jo crec que ho evita també perquè Mas sap que el terme independència produeix anticossos contraproduents en alguns interlocutors). L’independentisme no reclama ni més ni menys que la mateixa interdependència que, des del punt de vista formal, tenen Àustria, Dinamarca o França, la mateixa que vol Espanya per a ella mateixa. De veritat creuen els unionistes espanyols que ens convenceran que és absurd voler relacionar-se amb Brussel·les sense haver de passar per Madrid? De veritat no compta per a res tenir veu i vot a la Unió Europea? Tal como es preguntava Víctor Alexandre (El cas Carod, 2004:174), si tenir un Estat no serveix de res, com és que la llengua catalana no té a Europa almenys la mateixa consideració que tenen el danès o el maltès?

Per cert, quan Albert Rivera diu que Catalunya té massa nivells administratius i duplicació de competències, no s’adona que posa molt fàcil la resposta a tots aquells que no sentin una vinculació sentimental especial amb l’espanyolitat? “Racionalització de les administracions públiques perquè siguin més eficients evitant el malbaratament”, diu el programa electoral de Ciutadans. Doncs bé, retallar del tot l’administració espanyola seria o no seria una forma d’acostar-nos a aquest objectiu?

[Font de la imatge]

12 thoughts on ““Aixecar fronteres és anacrònic!”

  1. Santi Mercader escrigué:

    Gràcies per la llucidesa dels teus plantejaments i àdhuc pel teu irònic sentit de l’humor. T’envio un article d’Agustí Carles Garau, advocat de primera instància de Girona, intitulat “Per què Mas no diu independència?”. Et segueixo!

      • Molt interessant el seu blog, senyor Vidal-Aparicio. Jo sóc asturià i unionista, tinc molt interès en tot el que sigui nacions i nacionalismes, i vaig comprar fa un temps el seu llibre “500 preguntas al nacionalisme espanyol”. Penso que és també interessant i fàcil de llegir, però trobo que els arguments que dona no són difícilment rebatibles. Si vol, podem debatre sobre l’independència i perquè a Catalunya li convé Espanya. Estic aprenent català i em vindrà bé per practicar. Una salutació.

      • Moltes gràcies pel comentari. Tingui en compte que el llibre el vaig escriure com a periodista i en tot cas com a ciutadà que es fa preguntes, però no com a politòleg. A 500 preguntas al nacionalismo español tenia moltes intuicions inicials que, en algunes ocasions, podien haver estat plantejades de forma molt més efectiva. El llibre, però, planteja moltes preguntes que continuen sense resposta o que continuen tenint les mateixes repostes evidents, no gaire favorables a l’unionisme. Aquí aniré revisitant alguns dels arguments que vaig posar sobre la taula a 500 preguntas. També li diré que en aquell llibre deixava la porta mínimament oberta a la possibilitat d’un projecte espanyol que funcionés si canviava radicalment, però que ara ja no crec que puguem esperar cap oferta sincera de reforma per part d’Espanya.

        Fetes aquestes puntualitzacions, li prego que em qüestioni i que m’intenti convèncer. Si els meus arguments “no són difícilment rebatibles”, endavant! Mantinguem un debat. Jo sempre admeto la possibilitat d’estar equivocat. Espero ansiosament els seus arguments. Li donaré la raó sempre que cregui sincerament que la té. Li accepto l’oferiment (aquest és precisament el propòsit d’aquest blog) i l’animo a concretar.

        Per cert, escriu en català excel∙lent. Li retorno una salutació molt cordial i, de nou, li agraeixo el comentari.

      • D’acord, tractaré primerament d’establir la meva posició, i en un post següent ja entraré a debatre més en profunditat els arguments del llibre. Crec que és millor fer-ho així perquè d’aquesta manera vostè pot conèixer els meus pressupòsits intel•lectuals.

        Jo crec que Espanya és una nació política composta d’antigas nacions històrico-culturals: Galicia, Astúries, Lleó, Castella, Biscaia, Guipúscoa, Àlaba, Navarra, Aragó, Catalunya, Mallorca i València. Nació política perquè hi ha una sobirania comuna i una història comuna, i nacions històrico-culturals perquè tenen cultura pròpia i van a tenir sobiranía -és a dir, va a estar nacions polítiques elles mateixas- fa segles.

        Començo amb això per negar dues falsedats que gairebé sempre surten, explícita o implícitament, en el discurs dels nacionalismes perifèrics: 1) que dins de l’Estat espanyol actual hi ha “quatre nacions”: Galícia, Euskal Herria, Països Catalans i “Espanya”, i 2) que la llengua és el criteri ideal per definir el que és una nació.

        La nació no és pas la llengua, sinó la història comuna -i la volença-. Així, Espanya és una nació: hi ha una història comuna, uns fets d’armes, una consciència nacional de la que són històricament part tots els espanyols; bascs, catalans i gallecs inclosos.

        Catalunya també és una nació, perquè té igualment tot això, i ho és alhora sense cap contradicció: l’”espanyolitat” és només una unitat política, de la que els catalans poden ser part sense perdre la seva identitat. La catalanitat no és una cosa aliena a Espanya, sinó un dels seus elements constitutius: si Catalunya s’independitza Espanya perd part de la seva identitat colectiva i hauria de reestructurar-se. Els actes d’uniformació cultural del passat no canvien això, sobretot tenint en compte que tots els intents de crear artificialment una nació cultural espanyola, amb el castellà i el folklore andalús-madrileny com a referents, han fracassat.

        Els “Països Catalans” però, no són cap nació, sinó només un projecte de nació: totalment legítim, faltaría més, però en qualsevol cas desideratiu i encara per fer, com ho era l’Alemanya d’avui al 1800, per exemple.

        És molt important tenir clar que no es pot dibuixar nacions en el mapa des de criteris lingüístics, en un exercici gairebé infantil de fals associacionisme: “mira, aquí es parla o es va a parlar basc, doncs cal que tots aquests territoris formin un mateix Estat”. No hi hagut mai cap nació (política) basca. Hi hagut una cultura basca, cert, però políticament “Euskal Herria” no ha existit mai. El que ha existit són quatre territoris amb lleis diferents i similituds culturals, que encara avui són les veritables nacions. A Astúries tenim un problema similar amb el galleguisme i el que ells consideren com “Galiza irredenta”: la zona del Eo-Navia i part d’Ibias. Diuen que allò és Galícia perquè “es parla gallec”, “hi ha hórreos gallecs”, “la gastronomía és gallega” (afirmacions fàcilment relativitzables, és clar; no m’estenc per ser aquesta una qüestió accesoria) … Però, i la voluntat de la gent, que molt majoritàriament es declara asturiana? I la història comuna, ja des de l’Alta Edat Mitjana, amb la resta d’Astúries?

        Hi ha gent que em diu que jo confonc “nació” i “Estat”, però no és cert, i suposo té molt a veure amb l’erroni ús eufemístic de l’expressió “Estat espanyol”. Els equivocats de debó són els nacionalistes culturals -entre ells, basquistes i catalanistes-, que establen una equivalència entre cultura (llengua) i nació, que és senzillament falsa.

        Nació i Estat son dues cares d’una mateixa moneda. La nació és l’element humà; l’Estat, l’element jurídic-polític. És per això que on hi ha un Estat, automàticament hi ha una nació (política), per “artificial” que aquesta pugui semblar. Així, hi havia una nació “austro-hongaresa” i una “yugoslava”, amb independència de llengües, ètnies, raçes…, de la mateixa forma que hi ha una nació suïssa des de’l 1291 malgrat existir quatre llengües diferents que no només es parlen dins del territori suís, sinó que, a més, son les llengües principals de tres potències veïnes (al contrari del cas espanyol: català, gallec, basc, aragonès i asturià són gairebé exclusives d’Espanya o d’antics territoris espanyols).

        De seguir el modell llengua=nació, caldria estimar que tot el món castellanoparlant és una única nació, i que estadounidencs, canadencs i australians són en realitat anglesos. Encara més: els escocesos són també anglesos, malgrat la seva contumàcia en afirmar el contrari, ja que parlen anglès. Els austriacs són alemanys, etc.

        En resum, la falsedat definitiva, i sempre present d’una forma o altra en el discurs basquista-galleguista-catalanista, és que l’unic modell legítim de nació és el de Portugal: un poble i una llengua (encara que hi ha una petita franja al nord on es parla astur-llionés, fins i tot oficial a la ciutat de Miranda do Douro). I a més, es tractaria d’una nació fixa i excloent, seguint a Herder i a Prat de la Riba: Catalunya és l’única pàtria (nació) dels catalans, Espanya un mer “Estat”, un nom impropi per a Castella…això sí, valencians i mallorquins són també catalans (i els eonaviencs “gallecs”) perquè sí, perquè hi ha una cultura “objectiva” que així ho proba, com defensa des de fa decades en Josep Guia.

        Tot plegat, això és senzillament fals. La meva comprensió d’Espanya com nació (política) de nacions (culturals) crec que és la forma més assenyada d’entendre el problema. Ni el “Espanya no existeix, és Castella ampliada” dels uns ni la “Espanya eterna” dels altres. Espanya és un projecte incomplet d’unitat ibèrica, fet tradicionalment des de la base cultural castellana –però molt influenciada per la resta de cultures, començant per el propi mot “espanyol”, de clars arrels catalans-.

        Des de un punt de vista històric, no es pot negar la nació política espanyola –entesa com a unió política de pobles diversos amb monarquia i religió comunas- i la identificació tradicional dels catalans amb ella. El catalanisme només comença després de 1850- i com a regionalisme-, mentre que Irlanda ja lluitava per la independència al segle XVI.

        Ara bé, precisament aquí arrela el gran error del nacionalisme espanyol “clàssic” (del que com vostè ha sabut veure molt bé, Pío Moa és un dels màxims representants actuals) : el seu tradicionalisme. És a dir, com els bascos van a lluitar per Espanya com ningú, és absurb plantejar la seva independència. Com els catalans han estat tradicionalment espanyols, han de ser-ho sempre. I si encara hi ha dubtes, per això tenim una constitució. Jo no ho veig així, i crec que no es pot mantenir Espanya des de la força. A més, no parlem d’un nacionalisme disbaratat com l’andalús, totalment inventat per Blas Infante, o de una rebel•lió cantonal com la de 1873, sinó d’un movimient i una doctrina, la catalanista, amb arrels històriques innegables.

        En definitiva, jo no tinc por al futur. Espanya, li pesi a qui li pesi, i malgrat els seus errors, ha estat una de les nacions més importants d’Europa i per extensió, del món. Tenint en compte els seus magres recursos i els reptes històrics que ha tingut que afrontar la seva història és de resistència i triomf. Podria haver estat millor, però també molt, molt pitjor. Però el passat no ho és tot, ni els morts han de regir la nostra realitat. Si Catalunya, antigua nació política independent, vol recuperar la seva sobirania, ha de poder fer-ho. Ser independentista és legítim, clar que sí, i cal reconeixer que hi ha raons a favor. També hi ha arguments en contra. Des de’l meu punt de vista, l’unitat ha permès aconseguir més coses que el que els diversos regnes i territoris haurien assolit separats, i fins i tot des de la perspectiva cultural hi ha arguments a favor de romandre a Espanya. En els següents escrits tractaré de argumentar-ho.

        Li deixo enllaços a textes d’un nacionalista asturià que crec té una visió original del problema d’Espanya:

        http://carlosxblanco.blogspot.es/1319902290/

        http://carlosxblanco.blogspot.es/1350807273/atiende-asturies-atiende-ahora-que-el-barco-se-hunde./

        http://carlosxblanco.blogspot.es/1354812667/el-pesado-lastre-de-la-hispanidad–/

        [Tinc una feina una mica irregular, i a vegades em toca fer hores extra sense avís previ. Potser tardi uns dies en escriure de nou. Salutacions.]

  2. RAFEL BERENGUERA escrigué:

    SEN.GRANA,VOS PARLEU MOLT DE PAISOS COM ALEM,SUISSA,AUSTRIA,ETC.ETC.PRO VOS NO PARLEU DE Q ESP.Q LI AGRADE MOLT DE PARLÁ DE “L´UNITAT,I”NO ES COMPORTA DE LA MANERA DEMOCRATICA COM ELS ESTATS Q VOS NOMBREU, (SUISSA,ETC)EN PRIMER LLOC,TOTS ELS ANOMENATS RECAUDEN ELS SEUS IMPOSTOS I TRANSFEREIXEN MAXIMALMENT “CA.3%”DEL PIB,A L´ESTAT,MENTRES Q EL GOVERN ESPANYOL A CATALUNYA JA NO ELS I DEJA NI RECAUDAR,SINÓ Q SU EMPORTEN TOT I DESPRÉS DE QUEDARSE ENTRE EL “8-12%”DEL PIB “CADA ANY ES DIFFERENT” RETORNEN A CATALUNYA LO Q VOLEN, CUAN HO VOLEN, I COM HO VOLEN,I CADA VEGADA DEMOSTRANT QUI MANA,I SI DIUS ALGUNA COSA, “LOS CABALLEROS APRIETAN MAS LAS TUERCAS” A LA GENERALITAT!!!COM VEIEU I´HÁN MOLTS TIPUS DE DEMOCRACIES,PRACTICAMENT MASSES,NI HAN DE PSEUDO,NI HAN DE IPOCRITAS(I NO SEMPRE LO Q ESTÁ ESCRIT A LA ETIQUETA, ES EL CONTINGUT DE L´AMPOLLA)ALEMANYA FINS EL 1989 EN TENIA DUES,LA “DEUTSCHE DEMOKRATISCHE REPUBLIK”I LA “BUNDESREPUBLIK DEUTSCHLAND”LA CUAL AMB UN ACTE QUASI CANIBALISTIC,”APROFITANT LA SITUACIÓ SE LA VA INCORPORAR” LA “DDR”SENSE FER UN REFERENDUM, PER SI HO VOLIEN HO NO,PRO LA POTENCIA “NR.1″D´EUROPA HO VA FER,(ZAG-ZAG)I DESPRÉS INCLÓS,VA SE LA PRIMERA D´ESTOBAR EL PACTE EUROPEU DEL DÉFICIT,COSA Q DESPRÉS MOLTS D´ALTRES RAPIDAMENT VAN IMITAR,I MIREU ONT´ EM ARRIVAT!! (UND JETZ IST SCHLUSS MIT LUSTIG)LA FESTA S´HA ACABAT!!!
    ELS MES CORDIALS SALUTS NAVIDENCS, A TOTHOM,Q HO PUGI HO VULLGUI LEGIR,ARREU ON SIGUI.
    P.S.
    (SORRY, PRO NO EM VAN DEIXÁ APENDRA EL CATALÁ A L´ESCOLA,I NOMÉS EL PUC ESCRIURE PER INTUICIÓ!!SOC DEL 38.)

  3. Senyor Vidal-Aparicio, li demano perdó per no haver escrit res en tot aquest temps, he tingut (i tinc) molta feina aquest Nadal. Per desgràcia crec que no tornaré a tenir suficient temps llibre fins a la fi de gener del proper any. Encara em costa escriure en català i prefereixo fer-ho amb més calma.

    Prometo tornar a escriure a partir del dia 22 o 23 de gener de 2013. Una salutació.

    • No és necessari demanar perdó. Et dono les gràcies per haver participat al meu blog, tot explicant les premisses del les qual parteixes. M’he quedat amb les ganes, però, de saber quins són aquests arguments que dius que tens i que jo també estic buscant, els que justifiquin la pertinença de Catalunya a Espanya. No perdo l’esperança de llegir-los ben aviat, ja que com saps són la raó de ser d’aquest blog. Una salutació ben cordial.

  4. Bon dia senyor Vidal-Aparicio,

    he trigat una mica més del que pensava al principi, però aquí estic de nou. En aquest temps he continuat llegint sobre la qüestió nacional catalana, i si bé cal reconèixer la força del sobiranisme/independentisme i el seu argumentari, crec que encara es pot defensar l’unitat.

    Ho faré primer en el pla cultural, que en teoria seria el més difícil. Si el català i, per extensió, la cultura catalana ha estat perseguida durant molt de temps dins d’Espanya, per què cal continuar? Bé, la primera raó és que ja no ho està. Es pot afirmar, i jo ho crec així, que la protecció legal del català encara no és suficient, però ja ni hi ha persecució. Risc d’involució sí, però res més.

    Jo el que faria és lluitar per que el català fos oficial a nivell estatal, i que per ser funcionari de l’Estat fos obligatori el coneixement d’una segona llengua d’Espanya, no només el castellà. També hauria d’ensenyar-se arreu de tota Espanya, com el gallec, perque són grans ponts a altres llengües com francès o portuguès.

    Tot això li pot sonar utòpic, però crec que el nacionalisme català hauria de ser més ecuànim amb l’Estat espanyol. És cert que encara som molt lluny de la situació ideal, pero el fet és que aquest Estat de feble tradició democràtica proteix molt més la seva diversitat interna que, digem, França, suposada pàtria de la llibertat, però només quan aquesta parla francès. Aquest Estat publica el BOE en català, i una pel.lícula catalana ha anat als Oscars. Fins i tot en el darrer any del franquisme, 1976, es va introduir l’ensenyament en altres llengües.

    Els canvis portan temps. El meu pare, nascut al 1960, encara recorda com li feien cantar el Cara al Sol a l’escola. Rajoy i l’actual generació de polítics van a educar-se sota el franquisme. Costa canviar, i molt. Però hem canviat. És fals dir que seguim al 1975. Jo -23 anys- vaig estudiar a l’escola que Espanya era un país plurilingüístic, i malgrat la catalanofòbia molta gent jove té altres idees. Poc a poc evolucionem. Fa 30 anys ningú no diria que dos gais podríen casar-se, i ara poden.

    És legítim ser independentista i pensar que la millor opció per a Catalunya és un Estat propi. Faltaria més. Això si, culturalment l’independència no guaranteix res. L’endemà de la proclamació de l’Estat català els europeus no es posaràn a la cua per aprendre el català, i valencians i mallorquins restaràn a un Estat molt més homogeni que abans. Pensar, com fa en Partal, que al veure l’éxit econòmic català vodràn unir-se és una mica il.lús. L’economia és important en aquest moment, però cal ser just: si la gent vol esdevenir un Estat no és pas per la pela, sinó perque s’ha culminat tot un procés de recuperació de la consciència nacional catalana i la seva extensió als fills i nets de l’immigració.

  5. […] Setmana sí i setmana també, continuem escoltant la cançoneta que explica que l’independentisme català “vol posar fronteres” allà on no n’hi ha. Recentment ha estat Alicia Sánchez-Camacho, la diputada del Partit Popular, la que ha acusat el President Mas de voler “posar fronteres” en una sessió de control al Parlament de Catalunya. Aquesta és una cançoneta que ja coneixíem, ja que forma part del “top 10″ a totes les llistes d’èxits unionistes. L’argument ha estat esgrimit amb gran satisfacció moltes vegades abans —en vaig citar diversos precedents en un article del novembre del 2012. […]

  6. […] argumentada” —ja sabeu, la sopa indigesta habitual que combina el “mejor unidos” i el “querer levantar fronteras es anacrónico” amb la mentida “la Constitución no lo permite”— “ara ja està clar que hem d’engegar […]

  7. […] –ja sabeu, la sopa indigesta habitual que combina el ‘mejor unidos’ i el ‘querer levantar fronteras es anacrónico‘ amb la mentida ‘la Constitución no lo permite’– ‘ara ja és clar […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: